Grau d'Educació Infantil: "Ja t'han ensenyat a enganxar gomets?"

Ja he perdut el compte de les vegades que m'han arribat a fer preguntes 'gracioses' com "Ja t'han ensenyat a engaxar els gomets? ¿O encara aneu per la plastilina?".

Si ets estudiant d'educació infantil o primària, estic segura que també et sentiràs identifica. Si he de ser sincera, encara no he sigut capaç de trobar la resposta adequada a situacions com aquestes. Són tants pensaments  i sentiments que em bullen per dins que se'm faria impossible expressar-ho en una conversa tan superficial i fugaç. Així doncs, davant d'aquest tipus de preguntes, sempre m'he limitat a respondre quelcom del mateix nivell: 'Sí, ja estem fent el punxó!'. Sóc conscient que ningú fa aquests comentaris amb mala fe, al contrari, ho fan per fer broma. De fet, la majoria de vegades això passa en entorns de festa amb amics. És per això que no m'enfado ni els jutjo; no m'agradaria fer amb ells el mateix que han fet amb mi.

El primer que sento en aquestes situacions és ràbia, però ràpidament es converteix en pena. Em sap greu. Em sap molt de greu haver de defensar una carrera -i sobretot professió- que hauria de ser valorada per ella mateixa, sense arguments. Em fa pena viure en un país on tan sols siguin valorats metges, advocats o enginyers. En diverses ocasions he intentat posar-me a la pell d'aquestes persones que no valoren el grau i, malauradament, he de confessar que no em resulta tan difícil entendre la seva visió. És cert que no fa falta gaire nota per entrar a un grau d'educació infantil o primària, és cert que hi ha gent sense vocació que decideix estudiar això tan sols 'perquè li agraden els nens' i és cert que tothom aprova sense problemes. 

No obstant, puc dir amb fermesa que porto 3 anys envoltada d'un grup d'estudiants d'educació amb una passió i unes ganes per aprendre que em resulta difícil d'expressar. Incomformisme, vocació, crítica, innovació i compromís serien algunes de les paraules que podrien definir millor aquestes persones. Així mateix, al llarg de la meva vida, com a nena, he tingut el plaer de creuar-me amb grans mestres que s'han entregat i ho han donat tot pels seus alumnes, buscant sempre la millor manera d'ajudar-los a créixer en tots els sentits. Tot això es diu molt ràpid, però endinsar-te en una classe de 25 personetes, cadascuna diferent, amb les seves peculiaritats no és tasca fàcil. És una responsabilitat molt gran acompanyar un grup d'infants per tal d'aconseguir que cadascun pugui desenvolupar al màxim aquelles competències que els permetrà, en un futur, ser una persona autònoma tant a nivell personal com professional.

Amb tot això, tenint present que l'educació és la base de la societat i que a l'escola s'eduquen aquelles persones que en un futur pròxim seran el motor, se'm fa díficil pensar com encara es dubta de la seva importància. Se'm fa difícil que en comptes d'invertir les forces perquè tots -mestres, famílies, Govern- anem en la mateixa direcció, es perdi el temps en criticar i assenyalar als altres per tal de culpar al responsable que el sistema educatiu no funcioni... M'agradaria aprofitar l'ocasió per compartir un proverbi africà que ens recorda que l'educació no és únicament tasca de l'escola i del mestre sinó de tota la societat:"Per educar un nen cal la tribu sencera". En definitiva, com a estudiant d'educació i futura mestra, tot això no em desanima, al contrari, és el que m'empeny perquè algun dia, quan preguntin a un estudiant d'educació què estudia, el comentari posterior vagi més enllà de la plastilina i els gomets.