L'escola no és un camp d'experimentació sociològica o ideològica

Quan es qüestiona si s'han de posar deures als alumnes per fer a casa es pretén carregar sobre les escoles un munt d'obligacions que van molt més enllà de les que les pertoquen. La responsabilitat educativa d'infants i joves no pot recaure ni exclusiva ni prioritàriament en aquests centres. Diu José Antonio Marina: "Tots exercim una influència educativa bona o dolenta per acció o omissió, de manera que la societat sencera s'ha d'implicar: pares i docents, mitjans de comunicació, empreses i institucions". El lloc preferent, però, hauria de correspondre a pares i mares.

A tall d'exemple, la ILP d'educació que es va presentar al Parlament té com objecte “una educació pública de qualitat, en català, lliure, democràtica, integral, crítica, gratuïta, no discriminatòria, universal, equitativa, laica, coeducadora, intercultural, compensadora de les desigualtats, inclusiva, cohesionadora, participativa, autogestionada”' (art. 1.1). Els destinataris d'aquests objectius són escoles, col·legis i instituts als que se'ls pretén encarregar una missió que correspon a tota la societat.

No sé fins a quin punt propostes com l'esmentada descansen en una visió conductista (no som, ni ens fem, sinó que ens fan) com la de John Dewey: “L'educació és una regulació del procés d'arribar a participar en la consciència social; i l'adaptació de l'activitat individual sobre la base d'aquesta consciència social és l'únic mètode segur de reconstrucció social”, amb la pretensió de construir uns ciutadans que acompleixin uns determinats estàndards socials. En aquest context es pot considerar més eficaç per l'èxit del projecte que la oferta escolar sigui exclusivament pública, és a dir, totalment controlada pel poder polític.

L'escola no s'ha de convertir en un camp d'experimentació sociològica o ideològica. Quan menys enredin els polítics, els professionals podran fer millor la seva feina i els resultats, inclosos els no acadèmics, milloraran significativament.