Els records de Candel són els meus

Quan fa uns mesos vaig trobar a la taula expositora de l'FNAC el llibre sobre les memòries d'en Paco Candel, el cor se'm va aturar un moment. Vaig intuir de seguit l'aparició del meu pare. Vaig agafar-lo i vaig buscar el dia de la seva mort. I sí, allà hi era, en data equivocada i amb un relat inexacte dels fets, la història d'un moment tan íntim de la meva família. Estava la meva mare, retratada amb dues frases que no li farien justícia mai. No em va agradar i em pregunto amb quin dret algú pot relatar i publicar, sobretot publicar, quelcom així. El Paco tenia dret propi a assistir a la mort del meu pare, eren molt amics, però els lectors no ho són. No tenen dret a entrar a casa meva aquell matí tan trist. També surt en altres moments de les memòries el nom del pare. I s'endevina més de què diu pel simple fet d'estar allà a peu de llit en l'últim sospir. Hi érem tots.

Quan es varen conèixer, el meu pare i en Candel, jo era molt joveneta. Acabarem d'arribar a un barri mal triat pels meus progenitors. Un lloc difícil, on la ciutat perdia el nom i les seves característiques de ciutat. Drogues, prostitució, robatoris, violència. Al meu col·legi, creat per unes senyores de barris alts que volien fer obra social, jo era l'única catalana. Ningú més ho era ni parlava català. Els meus companys i amics eren de Galícia, Andalusia, Extremadura i Castella. A les seves cases es vivia l'estada a Catalunya com una cosa temporal per refer-se econòmicament i poder tornar a la terra. Amb les persones amb qui més confiança vaig tenir, es parlava de quan podrien tornar, quan haurien fet prou diners per consolidar la seva situació i anar-se'n. Però els anys passaven i cada cop era més difícil marxar. Les situacions econòmiques eren més estables, uns varen regentar un bar a on feien menjar típic gallec, uns altres tenien els germans grans que es varen casar amb catalans... cada cop el somni de tornar era més llunyà. Això ho veig ara, ho comprenc ara. La catalanitat d'aquestes persones es va anar fent a poc a poc, quasi sense que ells mateixos ho veiessin. Però seguien sense parlar català o molt poc. Els fills sí que varen anar aprenent-lo, sense gaire interès, si més no amb la facilitat que dóna la joventut.

Recordo les manifestacions organitzades per l'Associació de Veïns, amb en Paco Candel, en Basilio (no recordo el seu cognom) i el meu pare. Tots tres varen fer molt per aquell lloc. Tots anàvem a cridar i a tallar la circulació per fer-nos escoltar. Treure la via de tren que havia matat ja a massa gent, donar dignitat al barri...

La meva mare, a la mort del pare, va buscar feina i va anar a veure a tots els amics del pare, que era un home que es va fer estimar. Recordo el que em deia del capelllà Galvany, que no va quasi ni escoltar-la, una cosa era xerrar i venir a les tertúlies a casa, i un altre fer quelcom de concret. 

Finalment, va entrar a treballar, de la mà de la dona del Basilio, que era mestra, a la guarderia del carrer del Foc, El Niu. Una guarderia que va ser pilot en el seu funcionament totalment fora de l'habitual. Es va convertir en un referent, però el nou consistori va aturar al cap d'uns anys aquell 'experiment' i es va convertir en una guarderia normal, sense tenir en compte que s'havia fet. Polítics!

Moltes històries em venen al cap. Les meves. No vaig comprar el llibre de memòries d'en Paco.