En defensa dels mitjans públics catalans

Los directores de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, y de TV-3, Vicent Sanchis, y la presidenta de la CCMA, Núria Llorach, en el Parlament / Pere Francesch (ACN)

Cada cop que sento algun polític criticant i dient barbaritats dels mitjans públics del nostre país m'entristeixo i indigno a parts iguals. Personalment em sento molt orgullosa de poder presumir d'una ràdio i una televisió plurals, innovadores i competitives. No és només una opinió. Un estudi publicat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) conclou que TV-3 va ser la cadena més plural a l'hora de tractar el referèndum de l'1 d'octubre.

Quant a la innovació ho demostra el fet que TV-3 s'ha convertit en exportadora de formats i continguts. Malgrat les dimensions i pressupost s'han produït i venut a altres països sèries com Pulseres vermelles o Merlí. Se'm fa difícil pensar que espais com el 30 Minuts o el de FAQS tindrien lloc a la graella d'alguna altra cadena d'àmbit estatal. Per últim, la competitivitat de la ràdio i la televisió públiques es demostra cada cop que s'actualitza l'EGM. Potser el problema no és el que es fa i es diu als mitjans públics. Potser el problema és que l'èxit d'aquestes fa encara més evident el fracàs d'altres models de mitjans.