Catalunya: Com a xais cap a l'escorxador

Tenim tots els elements per constituir-nos en els habitants d’un poble gran anomenat Catalunya. Tots més o menys ens coneixem, no en la distància curta, però sabem perfectament com pensen la majoria dels habitants de l’Empordà o de les Terres de l’Ebre, quina és la característica més dominant a Lleida... Som uns fans del nostre territori i creiem que el nostre país és el millor del món. Som conscients de la nostra laboriositat i emprenedoria i, com passa a Igualada -la meva estimada ciutat-, o a qualsevol vila semblant, admirem sobretot el veí o veïns que s’han espavilat en crear una empresa, sigui feta per l’actual generació o pels avis o besavis. Ens ha entrat la febre de voler reivindicar les nostres arrels, per això hem fet fora els toros, perquè eren massa espanyols, i fem dels castells humans i de la sardana el símbol del nostre país. Considerem la gent de més enllà de l’Ebre com a gent mancada d’iniciativa i que es nodreix dels excedents catalans, i per tant hem decidit trencar amb aquesta Espanya decadent. Sort que amb aquesta dèria pensadora d’autoafirmació patriòtica no és conegut pel gran públic que la sardana moderna va ser impulsada per en Pep Ventura, nascut a la província de Jaen el segle XIX, i que els castells humans tenen un màxim de 180 anys, mentre que els toros a Catalunya vénen del segle XV...!

El nostre patriotisme de flamarada i sentimental va néixer durant la segona meitat del segle XIX, amb el moviment de la Renaixença, i per fer-nos més contents hem tingut uns historiadors molt dignes com Ferran Soldevila, Víctor Balaguer, Rubió i Lluc o el mateix Rovira i Virgili, que ens han pujat la moral sense parar explicant-nos una història que volíem conèixer, però que l’han fet a la mida i que corrobora que realment som un poble extraordinari, m’atreviria a dir que fins i tot hem estats escollits per la divinitat, almenys és el que molts catalans es pensen. Per tant, tot això ens ha fet complaents i aplaudim aquells que ens engrandeixen el nostre ego i ens apartem d’aquells altres, com el gran historiador Vicens Vives, que ens diuen que les coses no són sempre com ens agradaria que fossin, i ens disgusta la seva visió autocrítica o la d’altres que moltes vegades no volem sentir.

Estem ja en la tercera guerra mundial i no ho dic jo, ho diu el Papa, i les circumstàncies són molt delicades i sembla que cada dia empitjoren. Hem vist que Bèlgica, un país semblant en mida a Catalunya, ha tret l’exèrcit al carrer per ajudar la policia i per assegurar la integritat dels seus habitants. Què faria una Catalunya independent en la mateixa o semblant situació que els belgues? Som tan ingenus els catalans per pensar que l’exèrcit espanyol o el francès ens vindrien a ajudar? Ja sabem la poca afecció que provoquen els temes militars en els nois catalans actuals. Som tan ingenus que ens pensem que podrem sobreviure dins Europa com una Andorra gegant i només tenir avantatges comercials i cap compromís ni econòmic, ni polític, ni menys militar amb una UE. Fins on hem arribat amb aquesta forma de pensar infantil d’un futur país imaginari lluny d’Espanya com si estiguéssim en una illa en el Pacífic. Tenim un president que no sap on va i els catalans, lluny de castigar-lo com caldria, el seguim com a xais a l’escorxador.