Carta d'una catalana musulmana: "Com han pogut fer això a la nostra terra d'acollida i en nom de l'islam?

Em dic Bouchra sóc musulmana, atípica per alguns perque no porto vel, però musulmana com qualsevol altra dona que pugui anar coberta complentament. Per a mi l'aparença no té res a veure amb la fe, una no és més o menys musulmana per la seva indumentaria. El que determina la religió són les creences i els actes de cada un.

Tinc 30 anys, sóc farmacèutica i els meus pares són d'origen marroquí. M'he criat, he crescut, m'he format i educat a Catalunya, en un petit poblet del Pla de l'Estany. Sóc catalana.

Aquesta és la meva terra, casa meva, i ara tinc por a casa meva. Com tots, jo podria haver estat passejant per les rambles el dijous. No puc parar de donar-hi voltes. Per què? Com poden? Què els ha portat a cometre aquesta matança? És la terra que els va acollir com a mi i a la meva familia, per què? I en nom de l'islam? Quin islam? El meu segur que no, ho tinc claríssim.

Sento una profunda tristesa, ho estan aconseguint: sento por. Però no és l'únic sentiment que em remou. Sento ràbia, impotència, incertesa i una profunda frustració, en moments així intento recordar les paraules de la Gerogina, la meva millor amiga: "Hi ha esperança Bouchra".

Aparentment ningú diria que sóc d'origen marroquí o musulmana, no ho semblo. Quan em pregunten el meu nom la resposta és: "Com? D'on és aquest nom? Ah! ets del Marroc? Doncs no ho sembla." A l'aparença l'acompanya un accent català, gironí, impecable. Alguns em diuen que per "sort" no semblo de fora, no semblo musulmana, peró ho sóc, i aquesta situació em sap greu i em preocupa. S'aproximen temps difícils, ara tot està molt tendre, però tinc fe que el poble català i la comunitat musulmana poguem reconduir i reconstruir aquesta convivència que ara mateix trontolla. Com molts, no vull renunciar al que sóc, catalana i musulmana o musulmana i catalana, com vulgueu.