Carta des de Viena: les eleccions a Àustria i l'estat del benestar

Aquest any ens ha tocat discutir i viure de primera mà les eleccions austríaques i, contra el què pensàvem, hem tingut sorpreses, escoltant formes de pensar que d'entrada se'ns feien i se'ns fan difícils d'entendre, tot i que hem intentat trobar-hi la raó.

El primer xoc va ser el comentari d'una companya de feina, de pare austríac i mare mexicana, que afirmava que molts dels seus amics, immigrants sud-americans arribats fa anys a Àustria i ja amb la nacionalitat austríaca, donaven suport al partit populista d'ultradreta, suposo, amb pors i la sensació de col·lapse del mercat laboral i la seguretat social. A tot això, agreujat per l'arribada massiva de persones fugint de les guerres. Dic suposo perquè algun dels arguments són fàcils per jugar-hi però difícils de defensar, tenint en compte que, per exemple i sobretot, el mercat de treball funciona lliurement. A aquests mateixos immigrants els diria si s'han oblidat de la seva condició com a tals de fa uns anys.

A favor però, i sense ànim de defensar aquestes justificacions, m'agradaria ressaltar el tema de l'Estat del benestar, que té l'objectiu de redistribuir entre els que més i menys tenen. Personalment, crec que el què aquestes persones aporten al sistema acabarà essent menor que el que acabaran gaudint. De totes maneres, aquest Estat del benestar va néixer amb un sentit de pertinença a una comunitat i de coresponsabilitat entre els seus ciutadans. Puc entendre doncs, que quan una societat es torna més heterogènia culturalment, la gent s'identifiqui menys amb aquest sistema i opti per triar, així doncs, partits polítics que defensin sistemes socials menys generosos. 

Precisament aquests comentaris em van suposar alguna cara de sorpresa en un dinar però al mateix temps em vaig adonar que les persones que estaven en desacord van patir algun lapsus mental (una d'elles es queixava que una institució pública austríaca responsable de la formació contínua no li va oferir més cursos perquè, suposadament, tots els esforços i recursos estaven posats en els refugiats, cosa que em sembla normal: a igualtat de drets hem d'intentar defensar el més desprotegit).

Tinc la impressió que el centre d'Europa, des de la Segona Guerra Mundial, ha fet servir el projecte d'integració europea com una manera de curar les ferides del nazisme i el comunisme i que ara, d'alguna manera, ha arribat a un punt que s'ha de reinventar, ajustar o adaptar. 

Hi ha qui pot arribar a dir que el sistema social austríac és abusiu, però el que la meva experiència m'ha fet veure és que és un sistema generós, per la qualitat i quantitat de prestacions i, fins ara crec sostenible, però del que segurament moltes persones, amb més o menys bona fe en fan un ús... irresponsable?

En qualsevol cas, les eleccions estan mogudes siguin on siguin. La impressió que em deixa havent conegut les praxis d'Àustria i Espanya és que en el país peninsular fem i refem, prenem decisions sense un fons i una base o sense la projecció a llarg termini que es necessitaria per poder gaudir d'uns serveis i polítiques amb sentit, coherents i duradores. Com podria ser el cas de l'habitatge, però per això necessitarem un altre article. Això sí, evitem el què ha passat a Àustria i no hipotequem les il·lusions de la gent amb propostes que, potser no a curt termini, però que no són viables a llarg termini.