Un cable que ofèn la memòria d'una exposició majestuosa

Tres quarts de dues de diumenge de Resurrecció. Un fil d'aire amaneix la deliciosa escalfor del sol. Assegut al primer banc de l'esquerra del passeig de Lluís Companys, prenent un bany energètic, gaudeixo del moment escoltant la Nina Simone. M'entretinc observant els detalls de l'Arc de Triomf, majestuós. El passeig és ple de vida, en sento la remor darrere les notes. Sembla aturar-se el temps. Fotografia mental preciosa que no caldrà pujar al Facebook.  

Vola la mirada arreu i la consciència de l'entorn em fa somriure. L’Exposició Universal de 1888, ubicada al Parc de la Ciutadella i motiu pel qual s'erigí l'Arc de Triomf i es transformà el passeig de Lluís Companys, romangué activa d'abril a desembre: 8 mesos.

Penso en les persones que varen imaginar un espai així a finals del segle XIX i sento una entranyable enyorança de la percepció i ús del temps que teníem no fa tants anys. Aquesta perspectiva temporal tan diferent de l'actual permetia plantejar-se fer coses que ara serien inimaginables (per impagables?), i el més important, fer-les.

Aixeco de nou la mirada, i em dic "caram, quina meravella, tot el que em rodeja té la intenció d'emocionar-me, hi veig una bellesa significada, un argument en cada forma, en cada gest". Aquelles persones d'una altra època van fer possible el meu goig d'ara dedicant temps i esforç en fer les coses especialment boniques. Com agrair-ho.

I de sobte, estupefacció, incredulitat i, finalment, profunda decepció. Tot aquell amor, bellesa i harmonia destruïts per la visió d'un simple detall que explica com són de diferents les coses ara. Quina ofensa.

Com se sol dir, una imatge val mes que mil paraules.Tots els llums estan connectats amb la mateixa 'gràcia'. Vostès diran.

Si els responsables no tenen temps ni personal per arreglar-ho, m'agradaria al menys tenir el permís per fer-ho jo mateix amb els meus mitjans (una escala llarga i unes brides i un parell de matins tranquil·lament). Fem-ho el millor que puguem, si us plau.