Balanç post-olímpic 25 anys després

Amb 25 anys de perspectiva, és convenient completar el balanç del que han representat els Jocs Olímpics de 1992 per Barcelona. Els primers valors incorporats al balanç varen ser positius. A més d’assolir bons resultats esportius, la ciutat va evolucionar, sobretot en autoestima i en infraestructures, i es va “situar al món”. Però en apagar el peveter, s’encetà una feina molt més complicada que la feta fins a les hores: administrar l’èxit obtingut en benefici de la ciutat.

D’entrada, opino que la importància del llegat va sorprendre els polítics. En reaccionar, optaren primer per emprar més criteris partidistes, tenyits de disseny i de progressisme, que sòlides gestions administratives i després aplicant un 'laisser faire', sorgit d’una falsa prudència. I reiteradament, tenint poc present que si les normes no s’apliquen en el moment oportú, esdevenen paper mullat.

Segurament per tot plegat, es pot entendre la facilitat amb que van actuar, i encara actuen, certs poders econòmics i empresarials aprofitant les escletxes existents. Amb tot, els paràmetres que s’han anat incorporat al balanç post-olímpic, han estat cada vegada més devaluats per, entre d’altres, un turisme desordenat i poc productiu, per una excessiva oferta d’oci nocturn de baixa qualitat, per l’especulació de tota mena en el tema immobiliari o per l’angoixant ocupació de l’espai. I els ciutadans, què? Malament. Ens ha quedat una ciutat desorientada, en la que els barcelonins ens sentim incòmodes. Algun dia Barcelona es decidirà a definir què vol ser quan sigui gran?