'Apartheid' contra el vianant

L’overbooking de cotxes, motos, bicicletes i transport públic asfàltic, amb la respectiva prepotència que sovint els acompanya, han vertebrat un model urbà asfixiant que han convertit al vianant en un intrús en el seu hàbitat natural.

“L’apartheid” que patim es veu reflectit en la successió de realitats discriminatòries com són les voreres intransitables, la prioritat semafòrica del vehicle, l’escassetat d’espais públics descongestionats, l’insuficient restricció del trànsit en àrees cèntriques i/o reduïdes i sobretot, els danys de salut pública causats per la tirania el motor.

No entenc perquè si el caminar és, en conjunt, el transport urbà ideal (en distàncies curtes i mitjanes i en persones sanes), rep el menysteniment de la ciutadania i l’administració.

Som conscients què el sedentarisme es tant o més nociu que les retallades sanitàries, però ¿quan assumirem que la sostenibilitat és més una qüestió de civisme que de gestió política?

No vull posar pals a les rodes però jo, sincerament, prefereixo tocar de peus a terra.