"Als professors ens fan responsables de tot però no tenim dret a res"

Diuen molts d’aquests llibres d’empreneduria, que semblen ser la Bíblia d’aquests moments, que el millor capital de les empreses és el seu capital humà. Amb el Departament d’Ensenyament no sembla ser així.

El menyspreu i la mala fe amb què tracta els professors de les escoles i els instituts públics de Catalunya no té mesura.

Som l’única comunitat autònoma on la paga del 2012 no se’ns ha retornat de forma sencera i on també se’ns va prendre, en ares de l’economia que permeten els de Madrid (es veu que les altres comunitats no tenen retallades), les pagues del 2013 i el 2014.

Ara, als majors de 55 anys se’ls torna a donar la jornada sencera i també als majors de 59. I les que vindran…

Som un col·lectiu callat i poc lluitador; hem perdut la dignitat que demanava al poble en Locke quan actuaven contra els seus drets els legisladors arbitraris. I per aquesta via arbitrària es mengen la nostra autoritat, el nostre treball diari ple de dificultats pels canvis d’una societat que l’ensenyament viu des de primera línia.

El Departament, com sempre, ens fa responsables de tot el que no surt segons els seus càlculs: som responsables de no ser nadius digitals, de no dominar l’anglès, d’haver estat pressionats per pares i fills que creuen que l’esforç no serveix per a res, i a sobre minven els nostres sous, augmenten les nostres ratios i públicament se’ns exposa al circ. Som superflus, la comunitat que sembla no tenir dret a tenir drets. Els nostres alumnes i nosaltres no som dels seus.

Aquí ni la CUP ni Esquerra semblen tenir res a dir; ells també estan en la línia neoliberal del país per molt que posin ‘esquerra’ en el seu nom o facin teatre davant els Mossos. El procés, el beneït procés. I els professionals, mentrestant, que s’apanyin. No ens enfrontem als mossos, i es veu que tampoc som ‘pata negra’.

Em sento desencisada, farta, cansada i deprimida. Després de gairebé 40 anys de vida laboral encara trobo la mirada d’alguns alumnes i exalumnes que em diuen com va ser d’emocionant estar junts. Ho comparteixo. Sembla ser que és l’únic que ens queda. Preguntin a un professor finlandès com és tractat al seu país. A mi em vénen ganes de plorar de veure com som tractats nosaltres.