Allò que anomenen la 'cuesta de enero'

Tota la vida he sentit aquesta mítica i famosa frase, i sempre en castellà: 'La cuesta de enero'. La sento fa anys i panys. Anys enrere, quan les coses anaven força bé a tothom, quan més o menys la gent ens guanyàvem la vida, tots teníem feina, pagàvem menys impostos, estàvem informàticament menys controlats i, diuen, fins i tot, que tot plegat era més barat, i segurament malbaratàvem a ‘trotxo i motxo’, per dir-ho de manera que ens soni familiar, ja que el català també era més precari, menys interessant, menys important. Crec recordar en deien un 'dialecte' o 'slang' de no sé què... I ves per on! Què poc o molt han canviat les coses. I la famosa frase encara l'escolto sovint.

Avui dia, amb una crisi galopant, aquella que deien que s'acabaria aviat, la qual desconeixíem fa 10 anys enrere, sense tenir ni idea de què parlàvem, resulta que ja han passat i no s'ha arreglat res de res; més aviat diria jo que la cosa ha empitjorat i en queden uns quants més, i mai tornarem a recuperar el que teníem. D'això se’n diu tirar endavant i evolucionar, malgrat no ens agradi.

En aquella època, quan era jo molt jove, haig de dir que mai vaig acabar d'entendre lo de la 'cuesta'. Treballava a l'estiu, tenia quatre calers per roba, viatjar i l'escola d’idiomes del hivern. Evidentment, tenia una feina de temporada i suficient per viure tot l'any sense luxes extravagants ni mancances massa evidents.

Ara sí puc ben assegurar el que és la maleïda 'pujada de gener' que, siguem sincers, en català sona fatal. Ara tinc feina tot l'any, no puc pas viure sols de treballar de temporada, però em paguen quan volen, o sigui, que el meu estat de 'cash' està sempre penjant d'un fil, com sempre. Les meves despeses han augmentat una mica; ara visc sola, aquell ‘novio’ hippie amb el que compartia lloguer, 'sex, drugs and rock and roll' va marxar. El gat es va quedar.

Surto poc de nit i més de dia, però no m'agrada gens pagar, això no ha canviat. Tampoc m'he tornat més generosa ni altruista, sempre he pensat que si els catalans tenim fama de garrepes, doncs s'ha de fer país, que falta fa!

I el pitjor, em fan un mal els peus de nassos! I això segur, seguríssim, que em sortirà car, i els ben asseguro que no estic pas per enfilar muntanyes ni pujades, i menys saltirons d'alegria.

El que costa arrancar el mes de gener no te nom! Amb despesa o sense, amb més o menys anys, amb ganes o sense, deu ser una d'aquelles incògnites que pagaríem per saber.

Doncs senyors, ànims i bona nit, jo els prometo que el superaran, de peu o tirant-se per terra, especialment perquè desprès arriba el febrer, que també és lleig, però sols li falten quatre dies pel març, aquell que fa un fred que pela per alguns i una olor a primavera per d'altres. I sempre passen coses interessants el març, diuen.