"En algun moment vaig creure que Espanya ens robava, ara ja no"

Des de fa uns anys, la majoria parlamentària catalana té com a única activitat política avançar en el seu camí cap a l'autodeterminació, fet que ha provocat un ampli moviment de suport de la classe civil catalanista. S'han dedicat un munt d'hores a explicar els beneficis d'aquest procés, però no he arribat a sentir més que pinzellades sobre qui pagarà la festa. Suposo que no interessa i és millor que, qui hagi de pagar, es trobi la factura a sobre de la taula. Vaja, com si et convidessin a sopar i, un cop sopats, qui t'ha convidat et digués que s'ha oblidat la cartera...

Un familiar ha rebut un requeriment de l'Agència Tributària Catalana en el qual se li reclama el pagament d'una quantitat que rondaria el 50% de la seva nòmina. El motiu és que fa 5 anys va comprar un habitatge de nova construcció, amb un preu de mercat fixat pel venedor, avalat per una taxació oficial i independent, però que, ara, l'Administració de la Generalitat, entén que aquell preu va ser inferior al preu que hauria d'haver pagat. És per aquest motiu que l'hi reclama amb interessos de demora.

Jo que pensava que durant anys els constructors d'aquest país havien inflat de manera desmesurada els preus de l'habitatge i que de manera reiterada s'havia denunciat el que es considerava un abús per a l'economia de les famílies, em trobo en què l'Administració, sí, l'Administració, considera que hauríem d'haver pagat més encara.

Per altra banda, la meva mare va morir fa tres mesos després d'una llarga malaltia que la va convertir, des de dos anys enrere, en una persona totalment dependent d'almenys dues persones. Davant la impossibilitat de poder cuidar-la (sense haver de renunciar a la feina) des del nucli familiar, vam haver de contractar els serveis d'una residència al mòdic preu de 1.800 euros mensuals. He de reconèixer que la Generalitat ens va 'ajudar' amb una dotació econòmica de 48 euros mensuals.

Tot i tenir reconegut el Grau III de la Llei de Dependència des d'octubre de l'any passat i estar pendent de l'assignació econòmica, he rebut una notificació, amb data del mateix dia, diumenge, que va morir, a la qual se m'informa que no li pertoca res més dels 48 euros esmentats. El motiu: per haver mort.

Ja els puc ben assegurar que va ser una treballadora humil durant tota la seva vida que va aconseguir pagar el seu piset amb la suor del seu front i que tot el que tenia no era més del que pot tenir qualsevol família de classe mitjana-baixa d'aquest país. Vaja, que si algú espera que l'Administració de la Generalitat, sí, de la Generalitat, tingui cap mirament quan ho necessiti, millor que porti la cartera no sigui que li passi el que li va passar al convidat del sopar del començament d'aquesta carta.

Em sembla molt lícit que cadascú faci amb els seus diners el que més s'estimi: es poden donar a persones necessitades que no arriben a final de mes per ajudar-los a satisfer les seves necessitats bàsiques, o a polítics no necessitats que arriben sobradament a final de mes per ajudar-los satisfer les seves causes penals. Però que siguin clars i no menteixin; aquesta festa de luxe la pagarem els de sempre, ens agradi o no, de manera voluntària o per la via coercitiva. Ah, i amb interessos de demora.

Per cert, en algun moment de la meva vida, també vaig creure que era Madrid qui ens robava en benefici d'altres comunitats autònomes; ho sento molt, però ja no.