XAVIER VALLS
Bruce Springsteen, fa 25 anys al Palau d’Esports, amb Max Weinberg (esquerra) i Roy Bittan (dreta).
El concert de 1981 va marcar l'inici d'una relació amb Barcelona que el va portar a incloure-la en gairebé totes les seves gires posteriors
Entrada del concierto de 1981, cedida por Pointblankmag.com
Ell mateix va supervisar l'assaig i va ajustar els botons de la taula de so
PUBLICITAT
NOTICIA PUBLICADA EN EL PERIÓDICO EL 21 DE ABRIL DEL 2006
La primera vegada a Barcelona
• Avui es compleixen 25 anys del memorable concert de Bruce Springsteen al Palau d'Esports
NANDO CRUZ
BARCELONA
Avui es compleixen 25 anys del llegendari concert de Bruce Springsteen & the E Street Band al Palau d'Esports de Barcelona. L'actuació d'aquell dimarts 21 d'abril de 1981 no només es recorda per ser la primera que celebrava en territori espanyol, sinó per les més de tres hores que va estar tocant i per marcar l'inici d'una relació amb la ciutat que el va portar a incloure-la en gairebé totes les seves gires posteriors.
Com la immensa majoria d'artistes de l'època, Springsteen va arribar a Espanya de la mà de Gay Mercader. "Ho vaig intentar en la gira anterior, però en aquella època ningú volia venir i el que venia semblava que t'estigués fent un favor", recorda el promotor. "I aquesta vegada va venir una mica arrossegat per la discogràfica, perquè en aquella època ell no hi tenia cap interès", sospita. Bruce va aterrar a Barcelona el 20 d'abril, després de dues actuacions a París en la seva primera gira europea.
Ignacio Julià, avui director de la revista Ruta 66, va ser un dels pocs periodistes que hi va parlar. Primer, amb uns amics, en qualitat de fan: "El vam anar a esperar a l'Hotel Princesa Sofía. El vam veure baixar de l'ascensor amb la seva nòvia de llavors i el vam abordar al restaurant. Ens va comentar que el trajecte des de l'aeroport li havia recordat Nova Jersey pel rotllo industrial", explica. Julià el recorda "molt amable i correcte", disfrutant d'un "absolut anonimat". Cinc fans a l'aeroport, quatre a l'hotel i ni la més mínima mesura de seguretat. José María Cámara, director de CBS, el va portar a la Sagrada Família. "Vam anar passejant pel carrer i com a molt se li va acostar algun turista americà", assegura.
El dia del concert Julià va accedir, ja com a periodista, a la prova de so. L'E Street Band estava provant els instruments. "Però, ¿on para Bruce?", es preguntava, en el reportatge que va publicar a la revista Vibraciones. "Me'l vaig endur a sopar a l'Amaya --respon Gay--. Era dels pocs restaurants que tenien la cuina oberta tot el dia. Podies anar-hi a les set del vespre i dinar". Cámara també va anar a l'àpat: "Allà és on va descobrir el xakolí".
Malgrat l'escapada, el Boss va arribar a temps per passar revista. "Es va passejar per tot el recinte, va estar per les grades escoltant la banda i després va estar ajustant els botons de la taula de so. Això em va impactar molt perquè la idea que hi havia d'una estrella era una altra", destaca Julià. "La prova es va allargar tant que quan van obrir les portes alguns músics encara estaven baixant de l'escenari", ressalta.
Després del concert, la companyia va organitzar una trobada amb la premsa en què Jon Landau, mànager de l'artista, va prohibir usar gravadores. "Ja eren les dotze o la una de la matinada. Ell s'havia dutxat i feia una olor molt forta a Reflex. Semblava que estiguéssim entrevistant un futbolista", diu Julià, que el recorda "de bon rotllo, molt assequible i amb moltes ganes d'aprendre". Va ser en aquest primer viatge quan va descobrir, per exemple, que a Espanya s'hi parlaven diverses llengües.
Julià compara aquell Bruce amb Elvis: "El seu talent desbordava qualsevol carència intel.lectual". I el mateix Bruce ho va corroborar davant la premsa: "Vaig ser un estudiant mediocre. ¿Pots creure que em van fer fora de la universitat als sis mesos per mentalment inepte?" Però alguna cosa estava canviant: "Algú em va recomanar Els raïms de la ira, una pel.lícula de John Ford que posaven per televisió. A Amèrica, quan passen per la tele una pel.lícula en blanc i negre tothom canvia de canal. Jo mateix ho havia fet diverses vegades a l'inici d'Els raïms de la ira, però aquella nit la vaig veure i aquella vella pel.lícula va despertar la meva curiositat". El 1995 Springsteen va gravar un disc inspirat en aquella obra, The ghost of Tom Joad.
Aquella nit li van preguntar si es considerava "un músic amb poder polític" i va respondre: "En absolut". 23 anys després va sortir de gira per influir en el vot dels seus compatriotes. Al Palau d'Esports van quedar per vendre "100 o 200 entrades" i diu Gay Mercader que "encara que ningú es va queixar, es notava cert malestar perquè el local no estava ple". La seva següent gira no va passar per Espanya, però des del 1988 no ha deixat de tocar a Barcelona. Ara fins i tot parla una mica de català.