Springsteen s’ha servit d’un grapat de vells
himnes aliens en els quals al pa se li diu pa i a la injustícia, injustícia

Portada del disc.

PUBLICITAT

 

CRÍTICA PUBLICADA EN EL SUPLEMENT DIVENDRES EL 28 D'ABRIL DEL 2006

La coartada del ‘Boss’

RAFAEL TAPOUNET
rtapounet@elperiodico.com

Que un artista gran (gran per la seva rellevància artística, no per la seva edat) es despengi amb un disc de versions sol ser un mal senyal. Un símptoma. Alguna cosa passa. El diagnòstic més comú és el que apunta al bloqueig creatiu, a la necessitat de buscar en fonts alienes la inspiració que no brota de la font pròpia. No obstant, l’escàs temps transcorregut des de ’aparició de Devils and dust–amb prou feines un any– sembla suggerir que no és el cas. Llavors, ¿per què?

A les notes del fantàstic llibret que acompanya el disc, Bruce Springsteen parla d’«una recerca». No explicita quin és l’objecte d’aquesta recerca, però aquí va una hipòtesi: en aquestes cançons escrites fa un segle, o més, i exhumades als anys 50 i 60 per milicians del folk contestatari com Pete Seeger, el Boss ha buscat una coartada. Acostumat a exposar de forma obliqua i fins i tot críptica els seus encomiables desitjos de regeneració política i social –cosa que l’ha portat a vegades a ser malinterpretat–, Springsteen s’ha servit d’un grapat de vells himnes aliens en els quals al pa se li diu pa i a la injustícia, injustícia. La denúncia és així més frontal. També ésmenys personal.

En l’aspecte musical, el disc és una festa. Per als peus, per a l’ànima i per a la gola. 13 músics de folk d’alta escola (¿potser massa alta?) acompanyen un cantant en estat de gràcia que gemega, udola, demana una altra ronda i s’ho passa d’allò més bé. I encara que el resultat no sigui el disc pel qual Springsteen passarà a la història, és tan disfrutable com un trago d’humil cervesa gelada en un dia calorós. No és pas poc.