És el disc més exultant i urgent des de Born in the USA i com en aquell, per sota de la gresca i de la celebració de la vida es palpen el dolor i el cabreig.o
DANNY CLINCH 
Bruce Springsteen (sisè per l’esquerra), acompanyat pels membres de la Seeger Sessions Band, en una foto promocional.
Les lletres parlen de rics que obliden el pobre, de bandolers, d'estibadors que reclamen drets, de soldats mutilats
Portada del disc.
Son cançons que vénen del segle XIX o de més enrere. Instrumentació acústica rigurosa, molt pocs assajos, molt referent geogràfic en el seu swing i molt esclau i espirituals negres
PUBLICITAT
NOTÍCIA PUBLICADA EN EL PERIÓDICO EL 21 D'ABRIL DEL 2006
Springsteen se supera en
el seu nou disc de folk
• 'We shall overcome: the Seeger sessions' surt a la venda
MIGUEL MARTÍNEZ
BARCELONA
A finals del 2005, després de la gira de Devils & dust, Bruce Springsteen es va posar a reescoltar material seu de cara a completar la segona part de la recopilació Tracks (la primera la va publicar el 1998). Allà es va topar amb les gravacions que el 1997 va fer per a un homenatge a la llegenda del folk Pete Seeger i ja no es va poder desenganxar d'aquest so. Va abandonar momentàniament el Tracks 2 i la preparació del seu pròxim disc amb l'E Street Band, per al qual ja té gairebé totes les cançons escrites. El que li demanava el cos era encabir dins el saló i els passadissos d'una vella casa de la seva finca una nodrida banda de folk, la mateixa amb què va gravar l'any 1997, i poder disfrutar de valent.
Escoltant We shall overcome: the Seeger sessions, que dilluns es posa a la venda, queda clar que ha aconseguit l'objectiu. És el disc més exultant i urgent que ha gravat des de Born in the USA. I com en aquell, que es va parir sota el mandat de Reagan, per sota de la gresca i de la celebració de la vida es palpen el dolor i el cabreig. Perquè les seves lletres --que Seeger va rescatar i va popularitzar fa dècades-- parlen de rics que obliden el pobre, de bandolers, d'estibadors que reclamen drets, de soldats mutilats. De coses així.
Són 13 cançons que vénen del segle XIX o de més enrere. Instrumentació acústica rigorosa (mandolina, violí, banjo, acordió, vents...). Molt pocs assajos. Molt referent geogràfic en el seu swing: Kansas City, Nova Orleans, Texas, Irlanda, els Apalatxes... També molt esclau i espirituals negres. Seeger, que el 3 de maig compleix 87 anys, ha dit que n'està molt content.
'OLD DAN TUCKER'
Data de la primera meitat del segle XIX, quan els primers espectacles de minstrel, en què blancs amb la cara pintada parodiaven els negres. Però no sona pas a paròdia, sinó al bluegrass dels Stanley Brothers regat amb dolls de whisky (il.legal, és clar). El banjo saltador i el teclat la fan avançar. Bruce canta ben rugós.
'JESSE JAMES'
Jesse James va ser un bandit dolent, però la llegenda l'ha pintat com un paio bo (el president Roosevelt el comparava amb Robin Hood). Una altra peça del temps dels minstrels, a la qual l'acordió hi aporta arranjaments per ballar que els vents rematen amb el primer tractament de dixieland que ens regala el disc.
'MRS. McGRATH'
El folk irlandès està molt present en aquest disc. Apareix per primera vegada en aquesta balada sobre un soldat que perd les seves cames en combat en què una gaita no hauria desentonat (Clarence Clemons la va tocar durant la gira de The rising). Aquesta peça tampoc hauria desentonat en els dos millors discos de The Pogues.
'OH, MARY, DON'T YOU WEEP'
Espiritual negre que prové dels dies previs a la guerra de secessió nord- americana. L'entrada la dóna un violí que pot recordar Stephen Grappelli (enmig de la cançó es decantarà cap a l'est d'Europa). El cor del tema, amb una lletra que es desprèn de l'Antic Testament, batega des de Nova Orleans i li aporta aromes de marching band urbana.
'JOHN HENRY'
Una de les cançons folk que més vegades s'ha gravat. John Henry s'oposava a aquests invents que enviaven a l'atur els obrers ferroviaris. Va morir reptant la màquina en un combat desigual. Springsteen, amb una veu que rasca, i la seva nombrosa troupe s'emporten la peça de Texas a Nova Orleans, en un vaivé de violí, acordió i molta gresca.
'ERIE CANAL'
Abans que aparegués el cotxe existien gèneres de cançons tan sui generis com les que parlaven sobre canals. Aquesta es va dedicar a un que es va construir entre el 1817 i el 1825 a Nova York. Un moment tranquil, encara que es vagi inflamant amb el conegut massatge de dixieland. Si ens posem a jugar a les comparacions podem pensar en la popular Sixteen tons.
'JACOB'S LADDER'
Segon espiritual negre, basat en el Gènesi i la promesa d'alliberament. Ara la trompeta, el trombó i el saxo, després un piano boggie, més tard una bateria de cavalcada..., tots van agafant el volant, injectant a la presa un aire festiu. Els cors estan inflamats i Bruce, en pla shouter a l'estil de Big Joe Turner, pletòric.
'MY OKLAHOMA HOME'
Es pot dir que és un tema clarament contemporani, tenint en compte l'edat que gasten aquí les composicions. Aquesta va ser escrita molt a principis dels 60 i fins avui només l'havia gravat amb fins comercials Pete Seeger, el 1961. Cavalca al trot però calmosa. Recorda un amic de Springsteen, el texà Joe Ely, quan munta sense presses el seu cavall de country-folk.
'EYES ON THE PRIZE'
Un salm d'abans de la primera guerra mundial reescrit després diverses vegades. La versió elegida pel Boss data del 1956 i va ser firmada per l'activista dels drets civils Alice Wine. El swing càlid de Kansas City es fica entre els seus porus, i la quietud es camufla entre ressons del Mule variations de Tom Waits.
'SHENANDOAH'
Nostàlgia, enyorança, melancolia. Tot això que la distància provoca i fomenta amb fúria. El Van Morrison més cèltic, parsimoniós i enyorat ve a la ment amb aquest lament nascut a principis del segle XIX. No estranya que fos adoptat com a himne per alguns mariners. Aquests cors entre la boira, dels quals emergeix Patti Scialfa, encantaran als fans d'Ennio Morricone.
'PAY ME MY MONEY DOWN'
Els estibadors negres dels ports de Geòrgia i Carolina del Sud la van fer seva per exigir la seva paga als propietaris de vaixells que els estafaven. Va circular a ritme de calypso en una versió del Kingston Trio publicada el 1958 i aquesta atmosfera s'ha quedat aquí impregnada, amb l'acordió movent esquelets. En directe serà una alegria general
'WE SHALL OVERCOME'
Cançó de protesta per excel.lència. És la versió que va gravar el 1997 i va publicar un any després (és l'única presa d'aquelles sessions que apareix en aquest disc). En origen va ser un himne gospel ràpid, que s'acompanyava de palmes, però Bruce va preferir registrar-la a l'estil de balancí lent popularitzat per piquets d'obrers del tabac a meitat dels 40.
'FROGGIE WENT-A-COURTIN'
Déu n'hi do: la primera vegada que s'esmenta aquesta cançó infantil és en un llibre escocès del 1549. Bob Dylan va tancar amb ella el seu disc de versions folk Good as I been to you. Springsteen fa el mateix ara. A sobre, és la peça en què canta més com l'últim Dylan, esquerdant la veu. Això sí, l'harmònica (¡primera aparició del disc!) és molt seva.