"Tinc clar que l'home neix per estimar i ser estimat. Passar per aquesta vida sense això per mi no
tindria el menor sentit"
SERGIO CARO 
Somrient. Serrat, a la badia de Cadis, l'estiu del 2005.
"El que té el futbol que fa que es fiqui al cor de les persones neix en la infància, amb els cromos, les samarretes..."
SERGIO CARO 
Recuperat. Serrat, l'estiu posterior a la seva operació per un càncer de bufeta.
"Cada artista funciona segons el que la vida li permet i el que escull. Jo tinc la possibilitat d'escollir entre fer les gires més tranquil·les o més intenses. I em quedo amb aquesta última opció"
SERGIO CARO 
Recuperat. Serrat, en l'estiu posterior a la seva operació per un càncer de bufeta.
"Si alguna cosa ha sigut lamentable és que el trànsit de la dictadura a la democràcia no passés pels camins per on hauria d'haver passat en allò que es refereix a una defensa dels creadors, que no va existir"
PUBLICITAT
ENTREVISTA PUBLICADA EN EL PERIÓDICO EL 23 D'AGOST DEL 2005
"Brindo perquè la salut
i la gent m'acompanyin"
• El cantant celebra la seva recuperació amb una maratoniana gira d'estiu
NÚRIA MARTORELL
"Del derecho y del revés / uno sólo es lo que es / y anda siempre con lo puesto". Els versos són del 1983 (de la cançó Sinceramente tuyo), però els podria haver escrit en aquest mateix moment. En la gira 100x100 Serrat el cantautor mostra les dues cares de la vida i emprèn un viatge lleuger d'equipatge: el piano de Ricard Miralles i un llegat desposseït d'artificis. "Nunca es triste la verdad, / lo que no tiene es remedio", prossegueix la tornada. La seva veritat és que és un mite que no renuncia, diu, a ser persona. Que ha superat un càncer de bufeta i que la seva llegenda s'ha engrandit. Que les seves lletres bateguen cop a cop (parafrasejant el Cantares de Machado). I que culmina els concerts d'aquest tour alçant la seva copa pels somnis que encara li brinda el futur.
--¿Què sent quan va a actuar a una ciutat i constata que les entrades ja fa dies que estan esgotades?
--Que faci tants anys que estic ficat en aquest ofici i encara tenir la possibilitat de poder continuar anant d'un lloc a un altre fent música em permet retrobar-me amb tot un món de sensacions i de sentiments: els amics, els paisatges, els records, els colors, els menjars, les olors, els accents... És realment un món fantàstic. És com viure en alta revolució. I que les entrades estiguin esgotades em permet disfrutar de tot això; l'èxit és l'únic que permet a un artista continuar en aquest ofici. És a dir: no només fer el que m'agrada sinó divertir-me amb el que m'agrada.
--¿El sorprèn sentir-se tan estimat?
--Un té la sensació que ha nascut per a això. Tinc clar que l'home neix per estimar i per ser estimat. Passar per aquesta vida sense això, doncs no ho sé..., potser pot resultar interessant a algú, però per a mi no tindria cap mena de sentit.
--Després de la seva primera actuació a Cadis, el 1969, va iniciar el seu apassionat idil.li amb Llatinoamèrica. En el flamenc existeixen els cants d'anada i tornada, que s'enriqueixen amb els matisos dels dos costats de l'Atlàntic. ¿Existeix un Serrat d'anada i tornada?
--Crec que la meva vida és un cant d'anada i tornada: amb Llatinoamèrica i entre Catalunya i Espanya.
--Quan visita ciutats amb aquestes platges, ¿no li passa pel cap oblidar- se de l'avió i colar-se com un estiuejant més?
--Jo ja visc colant-me com una persona més, sempre, sigui on sigui. Crec que no poder funcionar com una persona més limita molt l'existència. El fet que m'ensopegui amb inconvenients del personatge no vol dir que renunciï a la persona. Jo no renuncio mai a intentar ficar-me en els llocs. A més a més, a la vida, per regla general, me n'he endut moltes sorpreses. La gent no només m'ha permès estar còmode, sinó que m'ha fet companyia en aquesta comoditat.
--Però amb aquesta gira tan maratoniana, ¿li queda temps per disfrutar, per adonar-se de com canvien les ciutats, la gent...?
--Jo sempre he fet gires així de maratonianes. En realitat, cada artista funciona segons el que la vida li permet i el que tria. Jo tinc la possibilitat d'escollir entre fer les gires més tranquil.les o més intenses. I em quedo amb aquesta última opció perquè estic més bé físicament treballant d'aquesta manera que més a poc a poc. Si hagués de fer una o dues actuacions a la setmana, seria un desastre. N'he de fer quatre o cinc. Només així hi trobo el puntet...
--El Barça va guanyar el Cadis al Trofeu Carranza, 1-3, i ara hi va un altre català a rematar-los l'estiu... ¿L'hi tindran en compte?
--No, no. El Barça va guanyar el Cadis i va sortir aplaudit del Carranza. I jo no vaig a guanyar el Cadis, vaig a viure a Cadis i a estar amb els gaditans. Aquesta zona, precisament, està plena de records entranyables per a mi. Aquí hi havia un local que es deia El Cortijo de los Rosales, on vaig fer els meus primers concerts a Cadis i on vaig tenir un dels meus millors amics, Antonio Martín de Mora. Ah, i per cert, aquí hi ha molts culers.
--En el seu últim disc en català (Material sensible), fa 16 anys, li va dedicar una cançó a Kubala. Ara que prepara un nou compacte, també en català, ¿s'imagina una col.laboració amb Carlinhos Brown per cantar, a ritme brasiler, les lloances a Ronaldinho?
--No, no, en absolut. Queda molt clar que això que té el futbol que fa que es clavi al cor de les persones neix en la infància. Jo també vaig cantar l'alineació de la meva infància, que és on hi ha el més pur dels meus sentiments futbolístics i la meva relació amb l'equip i amb aquest joc. Jo m'ho passo molt bé actualment amb l'equip que hi ha, el disfruto molt, i disfruto del futbol que fan i dels resultats que obtenen. Però sens dubte el cor dels homes amb el futbol està profundament lligat a les entranyes de la infantesa. Als àlbums de cromos, a la primera samarreta que van tenir, quan les samarretes no portaven nom...
--Sembla que té amics a cada port. Aquest mateix Antonio Martín de Mora de qui parlava abans sé que li regalava un pernil, un violí de pota negra (com deia ell), després que actués al seu local...
--Sí. I jo li portava fuets de Vic. Era un personatge que encara ara, i anys abans de la seva mort a causa d'una hemiplegia que el va enclaustrar a casa molt temps, és i continua sent un referent com a persona.
--¿És cert que publicarà un llibre sobre la gent que ha conegut?
--No. Escric per a mi, per abocar d'alguna manera el que em bull per dins. No sempre un escriu amb la necessitat o el desig de publicar el que escriu o de comercialitzar-ho. El millor mitjà que tinc de comunicar-me amb la gent és escriure cançons, i és el que penso continuar fent. Cosa que no vol dir que escrigui una altra mena de coses, pensaments, poemes, contes... però no ho faig amb cap interès lucratiu. Ho faig pel plaer d'escriure i també per la necessitat d'expressar- me i d'esprémer-me i de comunicar- me amb el més pròxim que tinc, que són els meus fills, la meva família. Perquè en el que jo escrigui trobaran el meu pensament... Recullo, d'alguna manera, la memòria familiar perquè no es perdi. Crec que és bo que ells sàpiguen d'on vénen, qui eren.... Coses d'aquest estil. I una de les maneres d'explicar la vida d'un mateix és explicar les seves històries amb gent que ha conegut. Com pot ser el cas d'a- quest Martín de Mora.
--Lluís Llach, que també ha entrat en el món de la viticultura com vostè, es queixa que només es parla dels Setze Jutges en termes geriàtrics i proposa que l'avinguda Diagonal passi a dir-se l'avinguda dels Setze Jutges. ¿Seria una manera de reparar aquest oblit?
--Sí, però el que passa és que és molt difícil reparar les dificultats que s'han causat a molta gent per poder desenvolupar-se en la seva feina. Els Setze
Jutges, exceptuant-hi tres de nosaltres, i afegint-hi el Quico Pi de la Serra, en males condicions, i la Guillermina Motta, no han tingut la possibilitat de desenvolupar la seva carrera amb normalitat. Crec que serà molt difícil reparar res. Estic d'acord que ara sembla que es parla dels Setze Jutges com si fos la prehistòria, quan segueixen sent uns referents claríssims i molt actuals.
--¿Alguna cosa més a lamentar?
--Si alguna cosa ha sigut lamentable és que el trànsit de la dictadura a la democràcia no passés pels camins que hauria d'haver passat pel que fa a la defensa dels creadors, que no va existir. Aquí hi ha hagut una anomenada defensa cultural que no ha passat per defensar els homes de la cultura, o com a mínim no d'una manera àmplia, sinó només d'una cultura sectària, determinada, i molt relacionada amb el govern de tots aquests lustres.
--¿Aprofita aquests viatges de gires per fer contactes amb la gent del vi? Aquests dies, precisament, sé que s'allotja a Jerez, terra de cellers per excel.lència...
--Faig contacte amb una altra mena de gent, no precisament amb els grans viticultors. En realitat, no vaig amb la maleteta sota el braç. De fet, no he anat mai amb la maleteta sota el braç. No m'interessa aquesta part del projecte i no he necessitat mai entrar en el món de la producció vitivinícola.
--Però, ¿li va bé el negoci com a viticultor?
--El negoci no sabria què dir-li. Encara no sé què és... Sí que sé què és el des- envolupament d'un projecte, en el qual estic immers. I que és un projecte a llarg termini. No hi vaig entrar amb la necessitat de buscar una clara rendibilitat.
--¿Doncs què el va portar a emprendre aquesta aventura? ¿Tenia ganes de refrescar els seus coneixements com a pèrit agrícola o està preparant una retirada embriagadora?
--Cap de les dues coses em feia falta per ficar-me en tot aquest embolic. Perquè la producció i el consum són dues coses que poden anar perfectament per separat. Un pot seguir sent consumidor sense necessitat de ser productor. És a dir, que no es necessiten mútuament. I pel que fa a això de refrescar el que és el meu món agropecuari, doncs si he de ser sincer, si fos per mi, l'explotació se n'aniria en orris. Perquè jo faig qualsevol cosa menys dedicar-me a l'enologia ni a la viticultura. Em dedico simplement a disfrutar.
--En tots els concerts de 100x100 Serrat brinda amb Ricard Miralles i amb el públic. ¿Per qui més alçaria ara la seva copa?
--En realitat, brindem pel plaer de poder fer música dia rere dia, de poder estar damunt d'un escenari i de poder fer-ho en condicions de salut, amb alegria, amb el públic a favor nostre i, sobretot, brindem pel resultat d'aquesta aventura, perquè és molt satisfactori. I si ara torno a brindar és per poder mantenir durant molt de temps la il.lusió de fer aquesta feina, i també perquè m'acompanyin les dues coses més importants que hi ha a la vida: la salut i la gent.