És difícil determinar quan un grup assumeix completament els seus defectes i les seves virtuts i evoluciona cap a un estat superior, per convertir-se en un equip amb majúscules, amb tota la força que això li dóna. És el cas de la selecció espanyola de bàsquet. Al Japó ha esclatat amb tota la seva força, encara que el germen s'ha de buscar molt més enrere, segurament el 1999, quan un grup d'emergents promeses, situades ja a la frontera dels 18 anys, va encadenar tres títols consecutius, amb el Mundial júnior com a guinda.
En aquell equip hi havia Pau Gasol, Juan Carlos Navarro, José Manuel Calderón, Felipe Reyes, Carlos Cabezas, Berni Rodríguez, sis dels 12 actuals campions. Amb aquesta base, la selecció ha construït un bloc monolític, sense fissures, i només ha calgut afegir-hi les dosis de qualitat dels que venien empenyent per darrere com Rudy Fernández, Sergio Rodríguez i Marc Gasol. "Aquest grup no ha necessitat cap motivació. Han estat ells els que m'animaven. M'ho he passat d'allò més bé, he disfrutat com mai", va descobrir el seleccionador Pepu Hernández.
El Mundial de la 'pocha'
El tècnic, en realitat, ha estat un més en un treball compartit durant dos mesos, amb disciplina però sense ofec. Després, tot ha estat qüestió de convivència. De nits i nits d'hotel, amb interminables partides de pocha. Un Mundial paral.lel al de bàsquet s'ha disputat a l'habitació que compartien Navarro i Pau Gasol, i es picaven i tot. Els jugadors de Madrid van importar la idea, però ràpidament la resta del grup s'hi va afegir. La imatge de l'equip després de guanyar l'or, assegut en rotllana a la pista, era precisament això, una recreació d'una partida de cartes.
L'habitació de Marc Gasol es va convertir en l'estació central per a l'intercanvi de música. Tots els jugadors, a excepció de Carlos Jiménez, que prefereix un bon llibre, van amb els seus Ipod pertot arreu. Així que la idea va ser que tots bolquessin la seva música a l'ordinador de Marc i qui volgués podia renovar el repertori personal sense problemes. Va passar el mateix amb les pel.lícules. Cada jugador va anar al Mundial amb 10 pel.lícules diferents per intercanviar-les.
Cap jugador ha fet vida a part. Tot s'ha fet en grup. Quan el seleccionador donava alguna jornada lliure, el grup decidia què fer, la majoria de vegades per anar a sopar fora en algun restaurant de menjar ràpid. I, ja ficats al vestidor, una mica abans de la xerrada tècnica de l'entrenador, música espanyola. Sobretot El Canto del Loco, encara que Nena Daconte, Danza Invisible o els Hombres G també tenien preferència. Però hi ha hagut una peça que ha acabat convertint-se en una espècie d'himne: El hombre despechado, de Riki López. La història d'un jove a qui la seva nòvia abandona per un altre després d'haver-li pagat una operació d'augment de pit.
La resta, en realitat, ha estat ben fàcil, amb un grup amb tant de talent. Simplement l'equip ha sortit a guanyar.
GALERIES FOTOGRÀFIQUES