És tan discret que va amagar la mort del seu pare a tothom. El seleccionador José Vicente Hernández (Madrid, 11 de febrer de 1958) no volia que res alterés el seu equip, ni tan sols la mort d'un ésser tan estimat, algunes hores abans de la final. En el partit també se'l va veure una mica seriós i en la cerimònia no va poder aguantar les emocions, amb la mà al cor. I és que Espanya no només ha trobat el camí de l'èxit a Saitama, que premia el talent de la generació dels júniors d'or. També ha trobat un seleccionador de garanties per al futur, un home humil i discret que ha sabut dirigir amb mestria un equip de campions.
Si hi havia cap dubte quan fa uns mesos la Federació Espanyola va decidir substituir Mario Pesquera per Pepu Hernández fins a l'Europeu que es disputarà l'any que ve a Madrid, aquest ha quedat completament aclarit en el torneig del Japó.
Dialogant i familiar
Sota aquest aspecte seriós, que s'endureix encara més amb una barba que ha convertit en una senya d'identitat, Pepu amaga un tarannà dialogant, familiar, amb un estil de joc que ha casat perfectament amb un grup de joves ambiciosos, sobrats de qualitat, que veuen el bàsquet com una diversió.
Conscient del seu paper, Pepu ha intentat mantenir-se durant tot el torneig en un segon pla. Molt pocs són capaços de compartir reflexions que serien un cop dur per a l'ego d'un entrenador, com aquesta: "Els jugadors són els autèntics protagonistes, els entrenadors hem d'intentar no espatllar-ho". Però Pepu Hernández és un entrenador diferent, que compagina la disciplina amb la química amb els jugadors. "Gran part del bon ambient que hi ha en la selecció és gràcies a ell", reconeix Pau Gasol.
Incipient jugador de golf, un esport que assaboreix quan disposa de temps, Pepu passa llargues temporades a Ribadesella, perquè és un enamorat d'Astúries. També li agrada disfrutar dels petits plaers de la vida com els puros, un dels seus vicis inconfessables.
El tècnic és un producte del Ramiro de Maeztu, l'escola que nodreix el planter de l'Estudiantes, on va ser alumne, jugador i entrenador, en dues èpoques, entre els anys 1994 i 2004. Fidel a l'esperit del Ramiro, en els dos mesos en què ha treballat amb els jugadors ha intentat aplicar tres o quatre conceptes clau i fer-los sentir respecte i confiança en la seva feina.
Títol sense curs
I els jugadors han captat les seves idees a la perfecció. Potser per això només va tenir paraules d'agraïment quan ahir es va proclamar campió. "Els jugadors han fet una feina extraordinària durant tot el torneig. Han fet una demostració de confiança i seguretat", va afirmar el preparador. "Ells t'escolten i després juguen sols. Creien en ells mateixos i en l'estil de l'equip. Més enllà de l'estratègia de l'entrenador hi ha la seva ambició i solidaritat", va afegir en una mostra més de la seva discreció.
Curiosament, Pepu Hernández, casat i pare de tres nenes --Celia, la gran, de 7 anys, i les bessones Claudia i Candela, de 4--, que des dels 15 anys ha tingut vocació d'entrenador, té el títol de tècnic superior sense haver fet el curs. "Me'l van convalidar a l'Associació Nacional d'Entrenadors perquè feia molts anys que entrenava i havia publicat diversos articles en publicacions relacionades amb el bàsquet". També va fer els seus primers passos en el periodisme, i fins i tot va estar algun temps com a col.laborador a la cadena SER, mentre estudiava primer de carrera, però mai la va acabar per sort per al bàsquet, que va guanyar un mestre de primera.
GALERIES FOTOGRÀFIQUES