Em trobo aquests dies a l'escola d'Aboke, un poble amb una escola secundària femenina regentada per unes religioses combonianes que fa uns quants anys va saltar a la fama per la trista circumstància d'haver estat un dels llocs on la terrible i sanguinària milícia de l'Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA, en les seves sigles angleses) va fer acte d'aparició. Era el 9 d'octubre de 1996. El cap de la milícia, un il·luminat amb aspiracions gairebé messiàniques anomenat Joseph Kony, va enviar uns 200 rebels a aquesta escola secundària perquè el proveïssin de noves i més joves esposes que s'afegissin al seu ja popular harem.

Amb una gran mestria, els rebels es van dividir en diversos grups i, aprofitLa sortida d'aigua s'ha produït a la cantonada de Diputació i passeig de Sant Joan i l'aigua ha arribat a la Gran Viaant l'absència de l'Exèrcit i de la policia de la zona aquells dies, van arribar a la nit i van envoltar diversos dormitoris. Al veure'ls tancats amb cadenats i candaus, van comminar les noies a sortir per la seva pròpia iniciativa, dient-los que si es negaven a fer-ho llançarien una granada per la finestra i sortirien pels aires. Davant aquesta amenaça, gairebé totes les noies van sortir i van ser immediatament lligades les unes a les altres per evitar escapades. Van ser 139 les noies d'entre 13 i 16 anys raptades aquella nit. Davant aquesta situació, una de les monges, Rachele Fassera, va decidir juntament amb un mestre seguir el rastre de les noies. Després de diverses hores de d'esforç titànic, van aconseguir trobar-les i sense pensar-s'ho gaire, la religiosa es va presentar davant els comandants d'aquelles unitats i es va oferir a canviar-se perquè se salvessin totes les nenes. Se sap que, malgrat la crueltat que caracteritza les accions d'aquest grup, el seu líder té una por reverencial a les religioses i ha demanat que no els facin cap mal en les accions que cometin. Doncs bé, aquells comandants van haver de lidiar amb una monja completament decidida a no moure's del lloc fins que li tornessin les noies que havien segrestat. Els caps rebels no ho van acceptar, però la decisió, la tossuderia i la fermesa de la monja van ser tan grans que al final van tenir la condescendència de deixar tornar 109 de les nenes. Es van quedar amb les 30 més presentables i desenvolupades i van deixar tornar les altres.

En altres ocasions ja he esmentat el gran poder que té la religió a l'Àfrica, per a les coses bones i per a les dolentes. A vegades veus un paio amb la bíblia a la mà apostat al costat d'un semàfor en una gran ciutat, esgargamellant-se estoicament, desafiant la pols i la pol·lució davant dels cotxes que es paren allà i repartint pures proclames per a qui vulgui acceptar-les i fer examen de consciència. La gent mirarà amb curiositat o amb interès, hi haurà qui interiorment es mofi d'ell..., però ningú anirà a dir-li: "Miri, millor que vagi a un psiquiatre, perquè això de predicar al fum dels tubs d'escapament no és que sigui un símptoma de normalitat psicològica, i menys encara de santedat". Hi ha una mena de por reverencial davant tots els representants de la religió, com si tothom tingués en la seva ment la sospita: "¿I si de veritat l'ha enviat Déu aquest tio?".

Aquesta frase la vaig sentir a un veterà missioner. Pot semblar un tòpic, però en aquests anys a l'Àfrica he descobert la gran veritat que conté. La pobresa material se soluciona... però la ignorància del que no vol aprendre ni sent que ho necessita és la que manté certes persones en una situació d'indigència i de postració.

Ara us explico una història que em va passar fa uns quants anys, quan vivia amb una tribu sudanesa el nom de la qual ometrem per caritat. La gran majoria dels membres d'aquesta tribu eren experts agricultors, beneïts amb una terra fertilíssima i amb un clima que permetia fer a l'any gairebé tres collites. Amb aquestes condicions, no tindrien problemes per prosperar, però el fet és que no acabaven de sortir de la pobresa. Vivien en miserables cabanyes (una dita popular era que els membres d'aquesta tribu, la primera vegada que utilitzaven en la seva vida el ciment era quan els feien la tomba) i temien prosperar materialment per por del mal d'ull, i aquesta actitud els feia amagar qualsevol signe de riquesa. Llegir més

Pensava escriure alguna cosa per celebrar els 20 anys de llibertat de Nelson Mandela, però vaig preferir deixar que fossin els mitjans de comunicació els que parlessin d'ell. Avui, uns quants dies després, voldria compartir algunes reflexions que m'han sorgit de la lectura d'aquests articles.

No cal dir que per aprofundir en el personatge recomanaria molt molt als lectors que llegeixin la seva autobiografia El largo camino hacia la libertad, en què també podran comprendre els molts i diversos dilemes de la seva vida i les opcions vitals que va decidir prendre; entre elles, l'esperit de reconciliació i no de revenja que va infondre a la resta del país quan el van posar en llibertat i va arribar al càrrec de president del país. Si aquell dia del seu alliberament, Mandela hagués cridat a la desobediència civil i la violència, possiblement milers i milions de persones l'haurien seguit... potser així hauria fet que s'ensorrés aquell funest règim, però ningú sap el preu en vides humanes que aquella opció hauria costat. De camí, s'hauria desfogat del cabreig i l'amargura acumulades durant 27 anys de presó i de desgast físic, però no, va decidir agafar un altre camí i, començant el mateix dia del seu alliberament, va parlar en termes conciliatoris i pacífics, cosa que segur que va decebre molts dels seus seguidors més radicals.

Crec que els lectors d'aquest bloc deuen haver vist moltes vegades que, encara que els posts estiguin escrits amb un gran amor a l'Àfrica i a la seva gent, això no impedeix que també puguem fer una mica de crítica sobre certes realitats i actituds que mereixin ser criticades.

En els últims dies, l'Àfrica torna a omplir titulars dels mitjans de comunicació, però no es preocupin, la notícia en qüestió no és res de positiu, com una exitosa política social, una victòria en la lluita contra la sida o un nou fàrmac contra la malària... No, es torna a tractar del morbo que produeixen certes situacions, personatges i personatgets que als mitjans els serveixen molt per ocupar un espai de segon ordre que entretingui el personal, àvid de caspa i xafarderies. Llegir més

El principi de febrer marca el començament del curs escolar a Uganda. És un dels moments de més activitat dins de les famílies. Com que amb la xarxa d'escoles públiques de l'Estat no n'hi ha prou per cobrir les necessitats del gran nombre d'estudiants, l'ensenyament s'ha convertit en una de les activitats econòmiques més lucratives del mercat. Qualsevol passerell s'ajunta amb un grup de persones afins (no sempre prou qualificades) i munten una escola o un internat.

Per totes bandes apareixen escoles que, a l'empara de la poca regulació i control de l'Estat, es desenvolupen d'una manera a vegades anàrquica, si no delictiva. Especialment atractives són aquelles institucions escolars que ofereixen règims d'internat, a causa del fet que proporcionen educació a nens de zones remotes i per tant són més lucratives que una simple escola de dia. Durant aquestes setmanes, et trobes en tots els mitjans de comunicació nombrosos anuncis que proclamen als quatre vents les virtuts i el valor afegit d'aquesta escola o d'aquella altra, les magnífiques instal·lacions, les activitats extraescolars, el seu èxit en els exàmens i fins i tot els rígids valors morals necessaris per redreçar una joventut cada vegada més esgarriada. Màrqueting en estat pur, vista la gran competició que hi ha. Llegir més

Possiblement ja no apareixerà en els titulars de les notícies internacionals, però sembla que els atacs a presidents amb sabates es generalitzen com a protesta que va més enllà de races i nacions. Si primer va ser el nord-americà Bush qui va rebre el lleig a l'Iraq, ara ha estat Omar al-Baixir (foto), president del Sudan i nom inclòs en les llistes de recerca i captura de la Cort Internacional de Justícia.

Estic segur que l'esdeveniment no tindrà la gran cobertura mediàtica d'aquella conferència de premsa a l'Iraq. Llàstima, ja que crec que la cosa té una rellevància molt especial, perquè el Sudan és un dels països on l'estat policial no permet en absolut que ningú que es mogui surti a la foto i normalment no hi ha excepcions a aquesta regla. Al Sudan, oficialment, no hi ha opositors... segons la maquinària propagandística estatal, la gran majoria de la població recolza sense fissures el president i el seu règim, per a la qual cosa s'organitzen saraus de tota mena, manifestacions multitudinàries davant de les ambaixades de torn, pancartes i mobilitzacions de joves i vells... Tot per causar una impressió monolítica de suport i de vigència del règim islamista. Llegir més

Diuen que a l'antiga Grècia les llenties eren el plat més humil, assequible i barat. El savi Diògenes, en el seu intent de buscar la saviesa i la rectitud i deixar de banda els honors mundans, es mantenia gairebé exclusivament d'aquests llegums al seu auster habitatge. Un dia, uns pensadors que havien estat companys de joventut de Diògenes i que havien fet carrera en el règim li van dir: "Estimat Diògenes, si adulessis una miqueta el rei, no hauries de menjar llenties cada dia". I el filòsof els va respondre: "I si tu aprenguessis a trobar gust a les llenties, no hauries de viure adulant el rei cada dia".

He recordat aquesta història recentment, ja que a Uganda el 2011 serà any d'eleccions i ja es comença a notar fefaentment com els que aspiren a servir el poble sacrificant-se en càrrecs d'autoritat comencen a estar inquiets davant els comicis que s'acosten. En aquest frenesí de preparacions i de càbales, els possibles candidats locals no perden oportunitat d'ampliar la seva popularitat i es prodiguen en tot acte social que atregui uns centenars de persones; mostren llavors la seva generositat prodigant-se amb suculents donatius, regals, prebendes i petits i grans favors als diferents estaments socials.

Com que visc en un apartat racó d'aquest món i amb limitades possibilitats de comunicació... diré que no he vist cap butlletí de notícies amb imatges d'Haití i per tant no estic tan al dia com qualsevol de les persones que llegeixin aquest post. L'únic que he pogut veure han estat fotos esgarrifoses als diferents mitjans digitals que parlen per si mateixes de la gran tragèdia que s'ha acarnissat amb el poble més pobre d'Amèrica Llatina.

En primer lloc, no puc evitar sentir una terrible impotència. No em puc acostumar al dolor ni puc veure amb certa distància emocional aquests ulls plens de llàgrimes i aquest profund desassossec de qui, a més de perdre la casa i les pocs mitjans de subsistència que té, també perd una bona part de la seva família. No hi haurà cap lloc on es pugui recollir i documentar el dolor humà d'una situació així, de la mateixa manera que només coneixem una reduïdíssima part del que realment va passar en grans tragèdies humanes. No hi ha manera de mesurar el desconsol, el trauma, la desfeta emocional que suposa veure que s'ensorra tot el que et sosté en la vida: la teva família, els teus amics, el teu context vital d'una manera tan massiva i destructora.

Fa uns quants anys, em vaig trobar al Caire amb un cineasta algerià anomenat Rachid Benhadj que havia vingut a Egipte a filmar un documental. Part de les escenes d'aquesta cinta tenien lloc a l'església catòlica de Sakakini, un dels llocs de culte en què es reunien els milers de refugiats sudanesos que al llarg dels anys s'havien reunit a la capital egípcia i els seus voltants, esperant que les Nacions Unides els concedissin l'estatus de refugiats.

Un diumenge a la tarda, durant l'Eucaristia, el cineasta va fer diverses preses de la celebració, que --a causa de la gran diversitat tribal i lingüística d'aquells refugiats-- s'oficiava en àrab, una de les llengües franques del Sudan.

Recordo que després de les preses, Benhadj va comentar que era la primera vegada que assistia a un ofici cristià en àrab i que el que més li havia xocat no havien estat els tambors ni els balls, sinó el fet que els cristians invoquessin Déu com a Al·là. D'alguna manera, aquest director mai s'havia fixat en aquest punt, i potser esperava que hi hagués un nom especial per definir Déu en àrab dintre de les esglésies... i vet aquí la seva sorpresa al veure que s'utilitzava exactament la mateixa paraula que utilitzen milions de seguidors de l'Islam repartits pel món.

Sóc conscient que els primers dies de l'any --tan plens d'esperança i de bons desitjos després d'haver-nos escampat entre familiars i amics tanta voluntat de prosperitat i felicitat-- no són els més propicis per fer d'aus de mal averany... però no hi ha més remei que ser sincers amb la realitat i actuar en conseqüència. És més, la gravetat de la situació actual al Sud del Sudan ens l'estan recordant en aquests dies diverses agències de desenvolupament que treballen al país (poden baixar el document original en anglès a http://www.reliefweb.int/rw/rwb.nsf/db900SID/MUMA-7ZG586?OpenDocument) i que alerten de la proximitat real d'un retorn a les armes. No és qüestió de desentendre's del que estan dient, que no és res més que veritats com una casa de pagès.

El Sudan està ara exposat a un "mortífer còctel" de renyines tribals i conflictes de recursos, interessos petrolífers, presència massiva d'armes lleugeres, errors a l'hora de portar a terme els acords de pau... i la perspectiva d'unes eleccions a tot el país no fa sinó actuar de catalitzador perquè tots aquests elements interactuïn entre si i es converteixin en una veritable amenaça per a la feble estabilitat que ha tingut el país des de la firma de l'acord de pau el 2005, ara fa cinc anys.

La degradació de la situació general és més que evident. L'últim enfrontament a l'estat de Warab, on un atac per sorpresa s'ha saldat amb gairebé 200 morts, no és res més que una mostra del que està passant al país aquests últims mesos. La presència d'armes lleugeres i la conveniència de les rivalitats sobretot per la possessió de bestiar estan suposant que al sud del país (a part del Darfur i d'altres zones amb problemes com Kordofan) hi hagi uns punts crítics de violència que es podrien estendre a la resta del país, especialment davant la proximitat de les eleccions d'aquest any i sobretot del referèndum del 2011. Llegir més

No sé qui va escriure el guió d'aquesta pel·lícula. Als Evangelis no està escrit enlloc que fossin tres, ni que fossin reis. El cas és que la inventiva de la tradició cristiana es va ocupar de buscar nous detalls --molts agafats dels evangelis apòcrifs-- i els va buscar noms i fins i tot diferents fisonomies. Un d'ells --així diu la tradició-- era negre i així se'l representa a les ciutats i pobles de molts països de tradició llatina.

Fa alguns anys, trobar-se amb una persona de raça negra en un poble era una cosa totalment extraordinària i inusual. Un fet completament comprensible abans que tingués lloc la gran transformació demogràfica que ha suposat la immigració, que ha canviat l'antigament uniforme rostre dels pobles.

Després d'una estoneta, gairebé al cap d'una hora del que hauria de ser la seva sortida habitual, l'autobús comença a carranquejar i a moure's. Un sospira alleujat, pensant que ja només és carretera i manta. Cras error. Recorrem uns 200 metres quan el vehicle entra en una gasolinera. I un, que encara que faci temps que viu aquí no acaba de ser fill de la seva cultura, doncs no pot evitar enrecordar-se de la mare del conductor... ¿Per què no se li acut posar dièsel abans que arribin els passatgers? ¿Tant li costava? ¿S'herniaria el xòfer o l'autobús? La nova parada significa que la remesa A de venedors locals de l'estació es veu substituïda per la remesa B de venedors locals de la gasolinera. Aquella parada dura molt més del que seria necessari per omplir el dipòsit quatre o cinc vegades... i la cosa no es mou. Crec que aprofiten per tornar a obrir els maleters, recompondre les maletes que hi hagin ficat, guardar algunes eines i altres operacions logístiques l'abast de les quals no aconsegueixo comprendre.

He de viatjar a la capital i com que no tinc cotxe ho faig amb un autobús públic. Em van dir que agafés l'autobús de les 10 perquè --així m'ho van assegurar-- és un dels millors que hi ha per anar fins a la capital. Em deien que els que surten després d'aquesta hora no són tan segurs, fiables i còmodes.

Doncs res, jo, fent religiosament cas dels consells dels locals, vaig canviar el meu pla de viatge (pensava sortir a les 12) i em vaig afanyar a anar a la parada de l'autobús abans de l'hora prevista. Quan vaig veure l'autobús em vaig alegrar de constatar que encara quedaven bastants seients lliures, amb la qual cosa un té més llibertat de moviment i d'elecció... però quan hi vaig pujar em vaig adonar que no ens en aniríem fins que l'autobús hagués omplert la quota dels seus passatgers (més tard tornaré a parlar d'aquest terme). No sé quantes persones anàvem assegudes allà, tot eren fileres de cinc seients, dos a un costat i tres a l'altre, per la qual cosa m'imagino que --a vint files de seients-- almenys hi deuríem anar unes cent persones assegudes quan s'omplís l'habitacle.

Mentre que les línies de més moviment i solera (com les que uneixen capitals i algunes ciutats importants) compten amb diferents serveis de més qualitat, o com en diuen per aquí "serveis executius" d'autobusos (quan llegeixo aquesta expressió, sempre me'n recordo de Manolito, el de les historietes de Mafalda, que sempre venia les seves mercaderies qualificant-les "per a executius" com a mètode per donar-los així més qualitat i augmentar-ne el preu), per aquí no existeixen aquestes sofisticacions. Aquestes línies especials que esmento no són res més que uns autobusos més luxosos, amb seients més amplis, algun refrigeri, pel·lícules o fins i tot vàter a l'autobús. A les rutes d'altres ciutats, com és la ciutat que ens concerneix avui, tots els passatgers vulguin o no es veuen obligats a compartir la mateixa classe i circumstàncies, per la qual cosa no hi ha més remei que acceptar el que hi ha: amuntegament, butaques estretes que sembla que les hagi dissenyat un torturador pensant en passatgers anorèxics i l'esperança que no hi hagi cap incident, avaria o punxada pel camí.

S'hauria de posar aquesta frase en els manuals dels que van a treballar a l'Àfrica o a les guies de viatge dels turistes. Aquest hauria de ser un dels manaments que s'haurien de tenir en compte en tot moment. El que no es veu no vol dir que no existeixi, sembla una bajanada, però és 100% pura veritat.

Nosaltres, els blancs, venim d'un món teòricament racional, desmitificat, on de tot se sospita, tot es posa en dubte i tot es qüestiona. Venim a l'Àfrica i així que ens trobem amb certes concepcions locals no tenim cap problema a definir-les com a supersticions de velles, conceptes endarrerits i creences que s'han de superar a qualsevol preu. Recordo sobre aquest tema els enunciats d'alguns projectes de desenvolupament que, en una formulació per a mi una mica presumptuosa i amb un innegable enfocament de superioritat, pretenien "contribuir a un canvi en les polítiques, les pràctiques, les idees i les creences de la població beneficiària". Com si tot canvi fos per si mateix una cosa positiva i com si nosaltres sabéssim sempre millor que ningú el que la gent ha de creure i pensar i els canvis que necessiten en les seves vides.