Escric això des del centre de premsa de la seu de la Unió Africana (UA), a Addis Abeba. Aquests dies s'està celebrant la XIV cimera de caps d'Estat de la Unió Africana i he tingut el privilegi d'assistir tant a la cimera com, sobretot, a les reunions prèvies de preparació i el treball silenciós que les organitzacions de la societat civil africana fan per poder passar els seus missatges als polítics que prenen les decisions.

Les cimeres de caps d'Estat de la Unió Africana són precedides per una cimera de dos dies de les Ambaixades permanents a Addis Abeba i per una altra cimera de dos dies més de tots els ministres d'Afers Estrangers d'Àfrica (foto). Totes dues tenen lloc just abans de la cimera de presidents. En aquests dies és quan es prenen les decisions, es preparen documents, es negocia quins països presentaran les propostes, posicionaments, etc. Aquest és el moment perquè les associacions de dones, de pagesos, els representants d'organitzacions de la societat civil africana, puguin influir en les decisions que els caps d'Estat adoptaran a la seva cimera. Llegir més

Sóc a Sud-àfrica per feina durant dues setmanes, i he demanat als companys de visitar alguna de les organitzacions a les quals donem suport. En altres països de l'Àfrica, en gairebé tots, n'hi ha prou d'anar de l'aeroport a l'hotel i la situació real de pobresa, descontrol, alegria i limitacions, t'apareix a les finestres del cotxe. De l'aeroport de Maputo al centre, del de N'Djamena a l'oficina d'Intermón, de l'aeroport d'Addis Abeba al centre de la ciutat, en tots, de seguida t'adones d'on ets. Però a Sud-àfrica, no. El visitant pot arribar a l'aeroport Oliver Tambo, una construcció molt moderna, acabada de remodelar i ja decorada amb temes futbolístics de cara al pròxim Mundial, i dirigir-se a segons quins barris de Johannesburg, passar-hi diversos dies de centre comercial en centre comercial, fer alguna excursió per una autopista a algun lloc "d'interès turístic" de la rodalia, i tornar al seu país, amb una imatge real però molt parcial de Sud-àfrica. @MORE@

Per això aquí s'ha de rebuscar una mica, córrer les cortines i veure el que hi ha al darrere, veure com viuen la majoria dels sud-africans. Els meus companys d'Oxfam em porten a visitar Mama Rose i la seva organització de lluita contra la sida al barri d'Orange Farm, als afores de Johannesburg. Anant-hi passem a prop del nou superestadi on se celebrarà la final del Mundial de futbol. Segons m'expliquen, està tot gairebé a punt per als mundials. ¡Tot, menys la selecció! També passem pel famós barri de Soweto, un dels epicentres de la lluita contra l'apartheid fa només una generació, i una estona després arribem al barri d'Orange Farm. És el Soweto de Soweto. Aquí hi viuen centenars de milers de persones, molts arribats els últims anys del veí Zimbabwe, que ni tan sols es poden permetre viure a Soweto, un dels barris de mà d'obra barata de Johannesburg. Molts dels carrers estan asfaltats, hi ha llum elèctrica i aigua corrent a gairebé totes les cases. Aquí el descriuen com un barri molt pobre i de fet ho és, però jo no puc deixar de comparar-lo amb el meu Moçambic, on als carrers dels barris que envolten Maputo no hi ha asfalt i moltes cases no tenen aigua.

L'oficina de Mama Rose és un formiguer. Es tracta d'un contenidor convertit en sala de reunions, un cobert que fa de cuina, i una nova casa amb dues habitacions despatx. Mama Rose és una senyora gran, que a més el dia abans es va torçar el turmell a l'ensopegar sortint de nit de l'associació, i arriba amb crosses directament del centre de salut. M'explica com fa 19 anys que viu allà, com al cap de poc d'arribar li van diagnosticar el virus VIH. Des d'aquell mateix moment es va arremangar per difondre el seu exemple, parlar de prevenció, intentar identificar més gent del barri en la seva situació perquè sortissin de l'ostracisme i fessin públic el seu estat sense vergonya. Durant molts anys va ajudar a viure i a morir dignament molta gent al barri afectada per la sida. Des de fa vuit anys, es va unir a la campanya a favor del tractament (TAC, de la sigla en anglès), mobilitzant molta gent del barri. Després d'una forta lluita en què es va portar el Govern als tribunals, els sud-africans es van guanyar el dret a rebre tractament antiretroviral de forma gratuïta.

Ara Mama Rose explica tota orgullosa com ha tret del pou més de 2.000 persones que s'estaven morint en silenci a casa seva, consumint-se a poc a poc, sense saber que a pocs metres ja es dispensaven medicaments per combatre "la malaltia maleïda". Parlem amb una dona que no para de parlar i riure, amb els seus dos fills, que fa un any va ser portada a coll a l'hospital pel conductor d'Oxfam que ens ha portat fins aquí, a un pas de la mort, també per sida. Després de rebre tractament i reforç nutricional, ni el meu mateix company no es pot creure els resultats.

L'organització de Mama Rose fa visites a domicili, parla amb la gent sobre com prevenir la sida i identifica els casos de persones malaltes que, avergonyides, es consumeixen amb la malaltia en silenci a casa. Les aconsella, les acompanya al centre de salut, les introdueix en el sistema d'antiretrovirals i les ajuda amb l'alimentació quan és necessari. Però no només dóna assistència: explica als portadors del virus els drets adquirits arran del judici que es va guanyar al Govern, el dret a tractament i l'obligatorietat del Govern a oferir-lo gratuïtament, i quan els estocs de medicaments es trenquen al centre de salut local, organitza manifestacions al centre de Johannesburg, recorre a la premsa, a la xarxa nacional a favor del tractament, a les organitzacions internacionals, i s'assegura que els medicaments estiguin disponibles una altra vegada com més aviat millor.

Després d'haver passat aquí dos mesos, intento fer una recopilació de tot el que he vist i he sentit aquestes setmanes i no puc evitar preguntar-me quina és la solució per al Txad. Què es pot fer perquè les desenes de milers de txadians i sobretot, txadianes, que viuen fa anys en camps de desplaçats a l'est del país puguin tornar als seus pobles, a treballar la terra, a construir una casa per a la seva família, a criar animals de corral, en definitiva, a tornar a tenir una vida normal.

Les oenagés sempre diem de cada conflicte que "és una situació molt complexa" i sempre és veritat, però crec que la situació del Txad supera en complexitat altres conflictes. Llegir més

He passat diversos dies parlant amb grups de dones als camps de refugiats de Darfur. Tal com viuen allà des de fa anys, els camps tenen aparença de pobles. Han recuperat les seves estructures locals, i amb l'ajuda de les oenagés i les Nacions Unides han aconseguit que hi hagi aigua (d'això ens n'encarreguem a Intermón Oxfam), distribució d'aliments, centres de salut i escoles. Aparentment són pobles normals, excepte l'aglomeració de persones. Però aquesta aparença desapareix quan, sota l'ombra d'un dels escassos arbres que hi ha a la zona, t'asseus a xerrar amb la gent que hi viu.
Llegir més

Aquest matí he visitat un dels famosos camps de refugiats de Darfur al Txad. Dic famosos perquè, des que cinc anys enrere va començar el conflicte en aquesta regió del Sudan, surten periòdicament notícies sobre Darfur i sobre la gent que ha hagut de fugir d'allà perquè no els matin.

Uns 280.000 sudanesos van aconseguir salvar-se al travessar la frontera amb el Txad. Això va passar el 2004, encara són aquí, i són conscients que encara falta molt fins que puguin tornar a les seves terres.

Abéché és la capital de l'est del Txad. En aquesta zona, fronterera amb Darfur, hi ha més de 280.000 refugiats sudanesos i 180.000 desplaçats interns del Txad. Per donar assistència a aquest col·lectiu tan gran de gent que viu en gran part de l'ajuda humanitària, hi ha algunes desenes d'oenagés, gairebé totes les agències de Nacions Unides i la Creu Roja Internacional. A més hi ha un campament militar txadià, el campament central de l'EUFOR (la força de tropes de la UE desplegada a la zona), la seu de MINURCAT (la força de cascos blaus de les Nacions Unides) i un destacament francès.

Tot això, en una ciutat (un poble gran) enmig del Sahel, que només té uns quants milers d'habitants locals. Abans que comencés el conflicte de Darfur, el 2004, Abéché era un racó oblidat del món. Avui, és el centre d'operacions d'assistència i protecció d'un dels principals enclavaments de refugiats del món. A més, per la seva situació geogràfica, és lloc de pas de les guerrilles i grups armats ubicats a Darfur, en les seves incursions cap a la capital del Txad, N'Djamena.

Avui he sortit de N'Djamena per primera vegada. Soumain, el meu company d'Intermón Oxfam, m'ha invitat a anar amb un amic seu a visitar un tercer amic, Amadou, que s'ha arruïnat i que viu en un poble a 140 quilòmetres d'aquí.

Amadou era comerciant i tenia una gran botiga en un poble. Li anava bé, tenia diners i era respectat. Vivia en una de les cases més grans, al costat de la carretera principal. Fa 20 anys Soumain va anar allà a treballar i Amadou el va acollir a la seva família, invitant-lo a dinar gairebé diàriament. Van entaular així una bona amistat que dura fins avui. Per alguna raó que no m'han sabut explicar, a aquest comerciant li va començar a anar de mal en pitjor i va acabar perdent-ho tot. La mercaderia, els diners, la botiga, el camió, tot. Va haver de vendre la casa i ara viu als afores del poble amb la seva dona i els seus cinc fills. Ningú de la família té feina. El motiu de la visita és que els seus dos vells amics volen ajudar-lo i tornar-li ara els favors que ell els va fer quan estava en millor situació.

Per a mi és també una oportunitat per veure com és la zona, fora de la ciutat. A la sortida de N'Djamena, travessem un pont per sobre d'un riu en què hi sol haver hipopòtams, ¡en plena capital!. Això és el Sahel: el paisatge és àrid, pla, ni una gota de verd arran de terra, però amb molts arbres que aguanten la duresa del clima revestits amb ben poques fulles.

Acabo d'arribar al Txad, on he vingut a treballar durant diverses setmanes amb els meus companys d'Intermón Oxfam. Durant els pròxims dies utilitzaré aquest espai per poder-vos explicar les meves experiències i informar-vos una mica més sobre aquest país tan oblidat, situat enmig del Sahel.

El Txad és un país enorme però la gran part de la seva terra és pur desert. Per això, gairebé la totalitat dels seus 10 milions d'habitants, viuen al sud, on l'estació de pluges és més llarga i, per tant, se li pot arrencar una mica més de menjar a la terra i d'aigua als rius. La raó que m'ha portat aquí és el conflicte armat. Encara que hi ha diversos conflictes de petita intensitat en algunes regions del país, relacionats principalment amb la lluita per la terra fèrtil, és a l'Est del Txad, a la frontera amb Darfur, on diversos grups armats estan en lluita contra el Govern central.

La setmana passada, durant una entrevista sobre conflictes a l'Àfrica, el periodista em va preguntar: "M'imagino que ells (referint-se als africans) ja estan acostumats a la mort d'éssers estimats, no els deu doldre tant, ¿veritat?". Aquesta pregunta me l'han fet més vegades, i em sembla un altre mite més, igual o més desviat de la realitat que la resta de mites sobre l'Àfrica.

En els gairebé nou anys que he passat allà he compartit moltes coses, incloses diverses morts. De nens, d'àvies, d'esposes, de companys de feina. Una de les últimes morts que em va tocar compartir va ser la del meu company d'Intermón Oxfam João Malate, un paio fantàstic que vivia amb la seva dona a Maputo, i a qui es va emportar una malària cerebral en un parell de dies. Llegir més

Sempre m'ha cridat l'atenció les pallisses de feina que la gent es clava a l'Àfrica, i les poques coses que recullen a canvi. Probablement, un dels tòpics més injustos és pensar que els africans són ganduls, passius, conformats amb el seu destí i coses semblants.

Quan un surt de Quelimane, al nord de Moçambic, a les 5 del matí de viatge, veu centenars de persones anant als camps a treballar. A vegades, estan a més d'una hora de camí. Carreguen una aixadella i poc més. I si són dones, moltes vegades també porten un nadó a l'esquena. Després treballen durant hores i hores, llaurant camps de diverses hectàrees, sota el sol a 40 graus de temperatura. La terra està dura i l'única eina amb què compten és una aixada. Un treball físic molt fort realitzat per persones que, en molts casos, compten amb una alimentació molt limitada.

Llegir més

L'agost del 99 feia poc més de tres setmanes que era a Moçambic. Treballava al districte de Marracuene. Amb altres membres de l'equip, realitzàvem consultes a les comunitats on treballàvem per dissenyar el pla d'activitats de l'any següent.

La metodologia consisteix a reunir-nos amb una comunitat, separar grups d'homes i dones i, en cada grup, un de nosaltres facilitar les discussions: primer, fer una llista dels problemes que afronta la comunitat, intentant arribar a les causes; segon, fixar les prioritats dels problemes segons l'ordre d'importància, i tercer, la comunitat ens ha de dir com volen que els ajudem a resoldre cada un dels problemes indicats.

Sempre m'ha encantat assistir a aquestes reunions. Un darrere l'altre, tots els conceptes intel·lectuals de la cooperació, tan coherents i obvis a les teories, s'esmicolen davant l'aclaparadora lògica dels pagesos de "2+2 són 4 i deixa't estar d'històries".

Després d'estar quatre mesos fora, en què he pogut treballar a Centreamèrica i passar unes bones vacances a Galícia i Euskadi, avui he tornat a l'Àfrica, a Burkina Faso. És una meravella tornar a estar en aquest continent i vull compartir amb vosaltres les primeres hores de sensacions des de la meva arribada i poder-vos transmetre alguna de les coses que m'atrauen tant d'aquesta terra.

Arribo a l'aeroport d'Ouagadougou, i es confirma el meu temor que tindré problemes amb Immigració: tots els estrangers que baixen amb mi ja tenen el seu visat (jo no) i els pocs que estan a la cua per obtenir-lo porten a la mà dues fotos (jo no en tinc cap), 10.000 francs CEFA (jo només tinc euros) i el carnet de vacunació internacional (no el tinc, me'l van robar a Moçambic l'any passat). Tots aquests documents figuren com a imprescindibles per poder entrar al país. Tinc tots els números perquè m'embarquin de tornada a París en el mateix avió amb què he viatjat.

Però afortunadament, el funcionari que m'atén, només em demana el passaport. A canvi, m'entrega un rebut i el visat, i m'adverteix que he de tornar demà amb els 10.000 francs CEFA i les dues fotos (ni mitja paraula sobre el carnet de vacunació). He passat Immigració en menys de cinc minuts, sense problemes. No puc deixar de comparar aquesta situació amb les reaccions a Europa quan falta algun paper per fer alguna cosa: "Ho sento", "les normes són clares", "l'ordinador no em deixa", "jo no hi puc fer res"...

He estat a Zimbabue diverses vegades des de l'any 2000. He pogut veure la decadència d'un país magnífic, que no fa gaire era la segona potència de l'Àfrica subsahariana després de Sud-àfrica.

Sempre em cridava l'atenció la quantitat de productes "made in Zimbabwe" que hi havia. Melmelades, llet, xampú, salsa de tomàquet... infinitat de coses que podies comprar en un supermercat estaven fetes a Zimbabue. A Moçambic, Malawi o Tanzània gairebé la totalitat dels productes, amb alguna excepció, estan fets a l’Àsia, Orient Mitjà i, sobretot, a Sud-àfrica. Llegir més

Fa unes setmanes la notícia que a Sud-àfrica la població anava a la caça i captura dels emigrants més pobres ens va agafar a tots per sorpresa (inclòs el Govern sud-africà). Vam veure imatges de cases cremant, cossos marcats, cares de por, refugiats en comissaries i trens plens de gent fugint dels linxaments. Em preocupa que la gent pensi: "Aquests africans ja s'estan barallant a cops de matxet els uns amb els altres una altra vegada ". He estat diverses vegades a Sud-àfrica i és un país amb una història recent admirable. El tema, com és habitual, és una mica més complex que un brot de xenofòbia.

Burundi és un país amb un passat recent tràgic. Hi ha hagut diverses massacres entre hutus i tutsis, germans de la mateixa ètnia, i una guerra civil que va acabar el 2005 (abans-d'ahir). En algunes d'aquestes crestes de violència, desenes de milers de persones van ser assassinades a cops de matxet: les elits hutus el 1965; 200.000 persones el 1972; 30.000 el 1988 i 100.000 el 1993. La majoria dels presidents han estat assassinats en cops d'estat, contraatacs, intents de cops... i sempre amb sagnants conseqüències: la casta del grup del president assassinat es batia a cops de matxet amb la casta contrària.