És una estació de tren enmig del no-res. És una parada de ferrocarril que sembla lluny de la ciutat i és un territori que, només de trepitjar-lo, em fa venir ganes de tornar a pujar al tren en dirección a Roma. Fa vent i pocs són els que baixen a Civitavecchia. Un soldat amb una ridícula gorreta tirolesa i una parella, diria que professors d'universitat, d'alguna ciutat anglesa. Civitavecchia és a només una hora de Roma, però només d'arribar m'adono que està molt lluny. Mitjà ciutat, mitjà poble, mig Itàlia, mig ocupada per creueristes. Una combinació que no m'agrada gens. Tinc un mal dia.

Stendhal va ser cònsol de França en aquest port que es remunta a Trajà i que té, diuen, l'empremta de Miquel Àngel. A l'estació tinc por que sigui una ciutat palimpsest: que les guerres i, sobretot el turisme, hagin esborrat la part autèntica. Miro a dreta i a esquerra i decideixo encendre un cigarret a la vorera abans de continuar. Llegir més

Faig un parèntesi en el camí. El món aquàtic i el bloc es van quedar encallats al ciberespai durant unes quantes setmanes. La meva pròxima parada és Itàlia, però necessito estar a terra ferma per poder pair tot el que veig al mar.

Al setembre poca cosa sabia de mars i mariners. Una cosa és haver nascut en una illa i creure's criatura marina i l'altra és la realitat del mar, que és dura. A l'aigua, com a la terra, no hi ha camins traçats, però sí experiència. Durant quatre mesos, he après el llenguatge, la forma de tractar els capitans, com guanyar-me els barquers i, sobretot, que al mar cal mirar-se als ulls. Qui no ho fa és perquè amaga una cosa molt lletja.

El projecte Navegant pel Mediterrani s'ha convertit en un experiment de visibilització que, gràcies als lectors d'aquest bloc, ha tingut i té resultats. La gent parla del tema, les ràdios es preocupen per la història i em van dir a Alcanar, un altre enclavament del Mediterrani occidental, que fins i tot va sortir un article amb la vida d'un mariner abandonat en una revista del cor a Espanya. M'ho va dir un amic perquè la seva mare li va preguntar sorpresa: "¿Creus que és cert que poden passar aquestes coses?". La història personal d'un altre, literalment un altre, era un diàleg, una preocupació. Tot en dos punts diferents del Mediterrani.

Es titula Mares sin ley i arriba a mi perquè Ernest Alós, un company d'El Periódico de Catalunya, me'l recomana i corro a la llibreria a comprar-lo. Estic a terra, a Barcelona. La meva biblioteca sobre el Mediterrani és cada vegada més àmplia, però en gairebé tots els llibres hi apareixen taurons.

En un dels capítols, William Langewiesche explica perfectament el que jo he anat trobant des que em moc entre tripulacions pel Mediterrani i no sé si fins ara he explicat amb claredat. Parla de lleis i ho fa d'una manera concreta i explícita. Art del periodisme anglosaxó. Langewiesche m'ajuda a respondre la pregunta que em fa tothom des que he començat aquest periple: ¿per què aquests homes no abandonen el vaixell?

S'ha de partir del sud i tornar a Barcelona i no vull. De nou, deixo el problema al mateix lloc en què el vaig trobar i em poso en moviment. La sensació de malestar és a Gibraltar la mateixa que a Ceuta, que a Istanbul, però no puc fer res més que marxar. Penso en el que em va dir el mariner del Logan i espero que algú llegeixi aquest bloc i canviï alguna cosa.

Busco a la xarxa com sortir del sud. Travessar la península Ibèrica de sud a nord és una quimera impossible. Hores i hores de bus, un recorregut demencial en tren o un avió que s'ha d'agafar des de Màlaga i que no surt gens barat. Agafo el bus cap a Màlaga. A l'estació d'Algesires, la clientela és de perfil evident: els que van cap a Tarifa porten planxes de surf i estan bronzejats; els que van a Màlaga carreguen maletes, nens, cotxets; els que esperen per travessar cap al Camp de Gibraltar fumen ducados, llegeixen diaris en anglès o porten xancletes de turista.

El cop de rem em deixa fora del món durant tot el matí. Asseguda al llit d'un hotel barat a La Línea de la Concepción, el meu mal de cap m'aïlla de la ciutat frontera, dels tatuatges descolorits dels gibraltarenys, dels turistes i dels vaixells. El sopor i aquesta manta marró-puça de la qual no em fio i intento mantenir lluny de la meva pell funcionen com una gran bombolla. Penso que aquest lloc és en si mateix una bombolla a part, una manta marró que acumula cultures i religions, també contrabandistes i pirates i bastants heroïnòmans que viuen entre Algesires i La Línea. Gent que un dia va agafar una altra brúixola, ni la de mar ni la de terra. Per la finestra es colen uns tambors; no se m'acut quina festa pot ser. ¿Anglesa?, ¿espanyola ¿àrab? ¿jueva? ¿hindú? ¿maltesa? ¿xinesa? ¿gibraltarenya? A Gibraltar hi viu tothom qui hi va arribar i això no ho pot impedir un mandat reial que prohibia l'entrada a jueus i àrabs.

Llegir més

El Logan és vermell, flamant vaixell i el més petit dels quatre barcos de càrrega que esperen a aquest costat de la dàrsena. El capità, Serguei Drenets, viu gairebé reclòs en un despatx, minúscul --mida japonesa-- en què ell sembla encongit. Per a un capità rus, alt i atractiu això és una cel·la. El vaixell es va construir al Japó, té bandera de Libèria, hi viu tripulació russa i pertanyia a una companyia dels Estats Units i a un banc londinenc.

Drenets s'aixeca, allarga la mà a manera de salutació i el seu cap gairebé frega el sostre, així que s'inclina una mica perquè no es noti que el seu cos i el vaixell no encaixen. En la reunió de capitans Serguei Drenets semblava el més afectat de tots ells; potser perquè la vida sempre l'havia tractat bé i perquè li falta l'experiència de guerres i bloquejos dels altres capitans.

Llegir més

És negra nit quan abandonem la dàrsena i deixem enrere els quatre vaixells abarloats. Els cables tensos aguantant el pas dels dies i grinyolant. El capità del Jackson ofereix, de nou, la barca taronja de salvament per arribar a l'Antisana. Els quatre capitans es mantenen ferms en la seva feina i en el seu rang, tot i la quantitat d'alcohol que hi ha al seu cos. La jutge, impecable. Jo, marejada per primera vegada en aquest periple mediterrani. Feia mesos que estava orgullosa i em vanagloriava de no haver tingut mal de mars --"Ni un mareig, ni res", deia-- i ara, en aquest ciment, sento que el cap va i ve com si totes les onades picades del Mediterrani s'haguessin posat d'acord i hi hagués un temporal de mil dimonis.

Em concentro en les llums de Gibraltar que es reflecteixen al mar. Mala visió: els reflexos també s'allarguen, s'escurcen i es confonen. A l'altre costat de la dàrsena, hi ha vaixells amb vida, amb un rumb. Giro el cap i els miro a ells: el rum-rum d'un motor indica que un està a punt d'emprendre la marxa.

Gibraltar s'acostuma a llevar amb un núvol immòbil sobre el Penyal --potser com a vincle britànic més enllà de mars i terres-- i la ciutat es veu gris, ennuvolada, amb aquella tristesa anglesa que envaeix el camp. A la nit, en canvi, Gibraltar és el que és: comunió de llanitos, hindús, gaditans, marroquins. Port del Mediterrani. Columna d'Hèrcules i llar de pirates. Per a més inri, allà al Penyal hi ha els micos. Quin lloc tan estrany.

Davant l'Antisana Jorf es veuen quatre vaixells més arrestats. Els mariners de l'Antisana surten a coberta i els observen. No es coneixen perquè hi ha un bon tros de mar que els separa. Són el Jackson, l'Arafura Wind, el Sibuyan i el Logan. Els quatre també pertanyien a la companyia Eastwind.

Ens recull una barca de salvament en aquest costat de la ciutat. L'altre moll està suspès a l'aigua. És una barca del Jackson. És diumenge i al moll quatre capitans esperen la jutge. Ella ha organitzat un dinar i els quatre han escollit l'Arafura Wind. És el vaixell més gran, el que té una cabina de capità més confortable. A la nit passaran per l'Antisana, on els espera un karaoke i els uns i els altres es coneixeran. De fet, aniran a la cita a l'Antisana els quatre capitans. La jerarquia al mar és sagrada. Llegir més